No ignorem els problemes

De la mateixa manera que un problema ben plantejat i amb les causes conegudes pot ser un problema mig resolt o en vies de solució, també és impossible avançar sense saber cap a on volem o cap a on hem d'anar. Durant anys el món desenvolupat va ignorar un problema que la societat estava incubant, però la ignorància no evita mai el desastre, i ara comencem a veure que aquella falta de rigor o d'extrema imprudència la pagaran les properes generacions.

Voler evitar una guerra inevitable és perdre-la, diuen; i al seu moment es va voler evitar aturar-nos abans de caure en el precipici inevitable, i ara som en el precipici amb l'agreujant que cada dia sembla més clar que el destí no ens posarà les coses mínimament fàcils.

Podríem ignorar les nostres limitacions, però elles mai no ens ignoraran; així doncs, només podem iniciar el camí de la solució, partint de la nostra realitat limitada. I quines són les nostres limitacions? La primera és que tenim un dèficit fiscal insuportable i clarament en forma d'espoli. I conèixer aquest problema ens ha d'ajudar a resoldre'l o, en el seu cas, a posar-hi l'esforç per fer-ho. Voler evitar el cost de la solució és ja una derrota, perquè hem arribat a un punt en què ens és totalment inevitable afrontar-ho. Simplement, és una clara qüestió de supervivència.

De la conseqüència d'aquesta limitació, se'n deriva l'altra: portem un feix a sobre d'un deute de 31.886 milions d'euros, que pràcticament és el total de pressupost de la Generalitat d'un any. I aquest endeutament s'ha incrementat un 36% en el darrer any. Això ens converteix en la comunitat més endeutada per volum de l'Estat espanyol, la qual cosa és una munició perfecta per al nacionalisme espanyol d'allà i d'aquí.

Aquest endeutament, que és el 16% de tota la riquesa que creem com a país en un any, l'hem de reduir, i el govern està fent números per fer-ho amb la pressió del govern espanyol, amb la pressió de les empreses de qualificació del risc, que cada dia són més incrèdules, i amb la dels mercats financers nacional i internacionals, que al final són els que ens han de deixar els més d'11.000 milions que necessitarem enguany per sobreviure.

Una altra limitació és que les famílies i les empreses del conjunt de l'Estat espanyol tenen un endeutament d'1,78 bilions d'euros en bancs i caixes, i el volum d'estalvi que hauria de finançar aquest deute només cobreix el 55%; és a dir, són 1,15 bilions. Aquesta diferència de 633.000 milions les entitats financeres l'han d'anar a buscar també als mercats internacionals, és a dir, als mateixos banquers als quals han de recórrer el govern de la Generalitat, totes les comunitats autònomes i el govern espanyol per demanar-los diners.

I, com que els problemes mai no vénen sols, darrerament ens han insinuat des del Banc Central Europeu que aviat podrien apujar-se els tipus d'interès. Si això passa, que sembla el més normal, l'efecte sobre tots els endeutats serà immediat i, atesa la nostra situació d'excés d'endeutament, s'empitjorarà la ja precària situació econòmica de moltes famílies hipotecades i es retardaran les possibilitats de represa econòmica a curt termini.

I tampoc no podem ignorar el problema energètic en un país on més del 70% de l'energia que consumim és provinent dels hidrocarburs i, per tant, de la importació.

I és en el marc d'aquesta situació tan complexa, que tots hem de tenir clar cap a on hem d'anar. Ignorar els problemes per tenir comportaments partidistes, o d'egoismes sindicals, o de nacionalisme espanyol, em sembla una actitud tremendament irresponsable i insolidària tant amb el conjunt de la societat com amb el país.