Que demani un desig

Un segon, dos segons, tres segons, quatre, i cinc. Comença el dimarts 15 de març i Barcelona es llença com un gran exèrcit a recórrer les deu milles que calen per tal de poder veure una bona armadura. S'ajusten finestres i es corren cortines, i a fora hi bufa un vent tan suau. Una llum plena de pau va inundant totes les cuines. Al metro, una parella jove està tenint una conversa. En un últim salt final, ell l'està deixant a ella.

Tots dos mengen pipes amb arrogància, i des de lluny només es pot caçar una frase al vol: “No sé què és, però, nena, no puc respirar”. Ella, que ja s'ho veia venir, ni tan sols plora. Només pensa que es mereixien un comiat més digne de ser recordat. Vist des de fora ell fa cara de tranquil, i ella sembla tan tranquil·la. Ella, que per fi començava a creure que les paraules que buscaven les deien i no feien por: “Amor meu, sempre hi serem, com ho dubtaves?”. És que potser ja és tard ? Per això, ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, fixa els ulls en un punt imprecís del vagó i pensa que no està tot perdut, que només passa que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció.

Ell continua parlant però ella ja no el sent: mira fixament un petit animaló d'estiu que escala les sanefes del seu vestit. “Que parli”, pensa, “que parli: tard o d'hora, sempre arriba el moment en què s'obre com una flor groga el penediment”. De seguida se li acut que s'hauria de prohibir a la gent anar pel món buscant res que no pugui anomenar, i li agradaria poder dir-li que això que sent és por, només és por, i que la por estaria allà però que potser, per variar, aprendrien a passar-la junts.

Mentre ell continua explicant les raons de l'abandó, ella s'imagina en un futur llunyà, el dia en què se'l trobarà pel carrer. S'imagina que el trobarà vell, i parlaran una mica i pas a pas ja estarà tan lluny com el cretí que abans d'entrar a Història li tocava el cul arrambant-la contra els arbres al costat d'un institut. I se sent com partida per un raig quan s'adona que tenien raó els que deien que són massa joves per tenir res massa clar. Té ganes de dir-li –però ell no calla, tanta justificació per després només marxar– que la vida que es perden simplement no existeix, que les tres-centes aventures que bateguen rabioses lluny d'aquest racó no paguen la pena.

Finalment, volent arrapar-se a la vida amb les ungles i amb les dents, ella gosa recordar-li que el cel ja és prou ple de valents. Però ell ja s'està aixecant d'un moviment sec. El metro s'atura, i ell baixa del vagó. Ella no sent dolor, només com si un ésser estrany travessés la paret del lacrimal, ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap. No sap que aviat vindran els anys, i amb els anys la calma. Perquè si és bo o dolent no importa ara mateix, que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.