Liz Taylor

Ja no tornarem a veure amb vida aquells ulls de platja siciliana, aquells llavis de music-hall, aquell nas de faraona i aquells pentinats de reina mare, combinats en estampa explosiva. Ah, i perdó, perquè no diguin que els homes només ens fixem en la cara de les dones, tampoc aquells dos promontoris de cinema, als quals només hi faltaven les lletres de Hollywood clavades al damunt. Tot allò que la majoria dels humans només vam conèixer en pantalla i que altres, entre ells els teus vuit marits, van viure més de prop.

Has passat de persona mortal a mite, Elizabeth Taylor, i ara mateix ignorem fins a quin punt la teva figura resistirà l'embat dels anys. No has tingut l'extra bonus de morir jove, què vols fer-hi, i per tant no desplaçaràs mai la Marylin. Si haguessis marxat del món just després de Gegant, o de Cleopatra, potser hauries estat la gran musa del segle XX. Però la longevitat t'ha portat a ser una altra cosa, una eterna lluitadora que mai no es donava per vençuda, que combatia la mort i la desgràcia sense defallir.

El que millor et va clissar va ser l'amor de la teva vida, en Richard Burton. D'una banda va dir que allò de la dona més maca del món era una ximpleria; uns bons ulls i prou, va sentenciar. Però també va declarar que eres indubtablement fenomenal; tot plenitud, tot abundància i tot turgència. Els comentaris són tots igual d'encertats, per descomptat. Sense ser la més bella, eres la més desbordant. Literalment et menjaves la pantalla. Perquè eres més actriu que dona.