Opinió

Bengasi 1714

Deuen exis­tir pocs pobles tan anti­mi­li­ta­ris­tes com el català. Pot­ser només som “no mili­ta­ris­tes”, però, en qual­se­vol cas, sem­pre m'ha agra­dat sen­tir-me mem­bre d'una col·lec­ti­vi­tat d'on sur­ten tan poques per­so­nes amb ganes de ves­tir uni­forme i gua­nyar meda­lles. La història marca la consciència col·lec­tiva i la nos­tra s'ha con­fi­gu­rat després de segles de no sen­tir-nos iden­ti­fi­cats, ans el con­trari, amb cap exèrcit. En el referèndum sobre l'OTAN d'ara fa 25 anys, en el movi­ment con­tra la guerra a l'Iraq, en les enques­tes sobre les ins­ti­tu­ci­ons més valo­ra­des... sem­pre aflora poca passió per la música mili­tar i per mar­car el pas. A sobre, aquesta pri­ma­vera els Manel ens can­ten La cançó del sol­da­det, mera­ve­llosa i emo­ci­o­nant pro­clama anti­mi­li­ta­rista.

Per tot ple­gat, no és estrany que tin­guem sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris ara que els nos­tres (vull dir els països occi­den­tals) envien avi­ons i bom­bes a Líbia. És evi­dent que reme­nar les armes no ens il·lusi­ona, però a Ben­gasi, ciu­tat banyada pel Medi­ter­rani, es podria repe­tir allò que va pas­sar fa tres-cents anys i recor­dem cada 11 de setem­bre. Després que les potències euro­pees aban­do­nes­sin els cata­lans a la seva sort, l'any 1714 Bar­ce­lona es va haver de ren­dir a les tro­pes borbòniques. I és per això que el que passa ara a Ben­gasi, a l'altra banda del mar, és d'alguna manera la nos­tra història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.