Opinió

els miralls de la ficció

Guinea

S'ha convertit en l'espai de la desmemòria, de l'oblit volgut i acceptat

Men­tre els avi­ons de diver­sos països euro­peus bom­bar­de­gen Líbia per ender­ro­car Gad­dafi, veig anun­ci­ada al diari una con­ferència d'eco­no­mia en què es parla de Gui­nea Equa­to­rial com un bon lloc perquè els cata­lans hi facin inver­si­ons econòmiques. La notícia em resulta incòmoda i em des­perta el mateix males­tar que fa anys em va pro­vo­car la decla­ració a TV3 d'un cone­gut eco­no­mista que indi­cava que dic­ta­du­res com la xilena en els anys 70 eren més segu­res per a l'eco­no­mia que mol­tes democràcies. El cas de Gui­nea és una taca negra de la política colo­nial fran­quista i de la política democràtica que ha silen­ciat les bar­ba­ri­tats que, des del 1979, la dic­ta­dura de Teo­doro Obi­ang ha fet al país en nom de la uti­li­tat de les reser­ves petrolíferes.

L'any 2007, Xavier Mon­tanyà va expli­car clara­ment la situ­ació en un lúcid docu­men­tal titu­lat Memòria negra. En la pri­mera part es mos­tren imat­ges de com en nom dels valors del cato­li­cisme i del fran­quisme s'edu­cava els nadius, d'acord amb les pau­tes de la més anacrònica política colo­nial. En les imat­ges tant podíem veure els nens gui­ne­ans can­tant el Cara al sol i resant l'Ange­lus al cos­tat dels mis­si­o­ners com veure'ls dis­fres­sats de tore­ros per man­te­nir en terra afri­cana una tra­dició de la metròpoli. La inde­pendència de Gui­nea, l'any 1968, va supo­sar l'arri­bada al poder de Fran­cisco Macías, que va con­ver­tir el país en un bany de sang impo­sant-hi una dic­ta­dura san­guinària, fins que l'any 1979 va ser ender­ro­cat pel seu nebot, Teo­doro Obi­ang, el qual va impo­sar un altre model de dic­ta­dura tan ter­ri­ble i cruel com el del pas­sat, pro­vo­cant que molts gui­ne­ans anes­sin a l'exili, que el país fos acu­sat per Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal de prac­ti­car impu­ne­ment la tor­tura i de posar cons­tant­ment en dubte els prin­ci­pis bàsics dels drets humans. El regim d'Obi­ang està con­si­de­rat un dels més cor­rup­tes i bru­tals del món.

La memòria de Gui­nea és una memòria ama­gada que ha estat silen­ci­ada pels diver­sos governs espa­nyols, que hi han fet la vista grossa, i han enviat dele­ga­ci­ons diplomàtiques –al febrer van anar-hi José Bono i Duran Lleida– i hi han esti­mu­lat la presència de les com­pa­nyies petro­li­e­res espa­nyo­les. Men­tre al nord d'Àfrica s'impo­sen uns certs aires de trans­for­mació en el cor de la soci­e­tat, Gui­nea s'ha con­ver­tit en l'espai de la des­memòria, de l'oblit vol­gut i accep­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.