Cultura catalana

Escaldes-Engordany, capital de la cultura catalana 2011. Un poble estrany, no vull dir ara el català, que també déu n'hi do, sinó aquella prolongació comercial d'Andorra la Vella carretera de França amunt. Un llarg carrer de botigues –avinguda Carlemany– que s'ha anat eixamplant una mica cap als costats: només una mica, l'estretor de la vall no dóna per gaire més, que els immobles ja s'enfilen a les muntanyes. El pam quadrat a preu d'or, quasi ni rastre dels antics prats i plantacions de tabac.

Hi podria recomanar l'exposició permanent de l'obra de l'escultor Josep Viladomat al Centre d'Art que hi ha just passada la placeta de l'hotel Roc Blanc (aquelles senyoretes despullades que l'artista manlleuenc de naixement i andorrà d'adopció havia cisellat com a plasmació mineral del mite estètic de la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, discreta i elegant voluptuositat de l'escola Arístides Maillol), com també una sessió de banys ludicotermals a Caldea, una visita a la delicatessen selecta Marquet per carregar exquisits foies i formatges transpirinencs –no tots són holandesos de bola, al petit Principat– o un àpat fastuós al restaurant Casa Canut. Cultura gastronòmica.

Amb tot, l'establiment de la parròquia que he freqüentat més els darrers trenta anys és el Basar Valira, una de les botigues de trens elèctrics més ben proveïdes de tot el continent. Als que no comparteixen el hobby del modelisme ferroviari –no saben què es perden–, els puc recomanar també la meva darrera descoberta en aquell veïnat: la truita amb patates del bar El Cachirulo, a desgrat del nom del rètol que més aviat desencoratja i despista els possibles clients (diria que els titulars actuals del negoci no són aragonesos sinó gallecs). Un local perfectament anònim i mig amagat, davant mateix de la porta del pàrquing públic a cobert Les Boïgues, la primera mitja hora gratis, el temps precís per cruspir-se una porció de la truita antològica, una de les millors que he tastat mai, al meu discutible parer, en tota una vida de devoció a la malauradament anomenada tortilla española. Gruixuda de quatre dits de través, ben cuita per fora i sucosa per dins, la proporció idònia entre tubercle i ceba, i te'n serveixen un tros tan gran, acompanyat de llesquetes de pa amb tomaca, que si te'l menges per esmorzar no tindràs gana a dinar.

Una altra classe de gana, o de ganes, parlant amb més propietat, pot ser incitada per l'aparador d'un altre comerç allà a la cantonada mateix, que respon a la raó social de Diva, especialitzat en joguines eròtiques, picardies i altres peces de llenceria –femenina i, ei, també masculina– que conviden a tota mena de fantasies carnals, cremes i potingues afrodisíaques, etcètera.

La veritat és que no hi he posat mai els peus i intueixo que ja no ho faré. A la meva edat i en el meu estat –civil, però també anímic–, considero preferible centrar-me en la consecució de plaers més a l'abast, com fer córrer una locomotora en miniatura que treu fum o la deliciosa truita de patates glossada abans. O la cultura catalana, és clar. Com a màxim, fruir amb contenció orsiana de la bellesa clàssica i serena d'aquells cossos nus noucentistes, però no per això menys sensuals, de Josep Viladomat. Cultura i concupiscència a Escaldes-Engordany.