Pilons

En el procés d'organització, distribució i ubicació de les pertinences cada persona és un món. Però si no filéssim tan prim i intentéssim definir grans grups, deixant de banda matisos, podríem arribar a establir una dicotomia entre els que són partidaris de fer pilons i els que no. Entre els primers hi ha els que consideren el piló com un pas intermedi per complir amb una organització establerta. Són els que no només donen valor al criteri marcat per endreçar les coses, sinó que atorguen la mateixa importància al procediment, al mètode. Tot està pautat i això els converteix en infal·libles quan se'ls posa a prova per trobar el que es busca. A l'altra banda hi ha els que podríem considerar els puristes dels pilons. Els que els conceben com el que són: un munt d'elements situats uns a sobre dels altres, desordenat, i que no tenen una pretensió, com a mínim a curt termini, de transformar-lo en res més. Aquests canvien la infal·libilitat per la probabilitat i la certesa per l'alegria o l'emprenyada en funció de si la cullera que busquen és a sobre de la pila d'utensilis de cuina o si bé es troba a sota de dues olles, tres plats i dues safates i es veuen obligats a desfer el piló per agafar-les. Però per molt enutjats que acabin en ocasions com l'exemple anterior és difícil trobar conversos entre els puristes. I molt més complicat, trobar exemples del pas de metòdic a purista. Amb els pilons passa igual que amb la pertinença a un club de futbol, l'amor pels colors, hagi arribat per la via que hagi arribat, no es canvia. Encara que et puguin donar més insatisfaccions que alegries. Trets de la personalitat, en diuen.