Crisi i despesa pública
L'estat del benestar és aquell que intervé en l'economia amb la finalitat de garantir unes mínimes condicions de vida a totes les persones en matèria de sanitat, pensions, ensenyament, etc. Amb la finalitat de mantenir l'estat del benestar cal que l'Estat gasti de manera eficient els recursos públics i que no els malbarati. Per això, en època de crisi, quan cal retallar despeses públiques, com que els recursos són limitats, cal elegir què es retalla i què no es retalla. En aquest sentit, s'han adoptat una sèrie de mesures d'estalvi, com per exemple reduir un cinc per cent el sou dels funcionaris i un determinat percentatge de la retribució dels polítics. A aquestes mesures caldria, però, afegir-ne d'altres de molt significatives.
Una de les qüestions que s'hauria d'abordar, i no es fa, és l'anàlisi des de la perspectiva econòmica del rendiment social de les moltes entitats, institucions i consells, de caràcter públic, que s'han creat i que òbviament es paguen amb els diners dels contribuents. Si s'haguessin de pagar amb els diners propis de qui les crea, cosa que no és possible, el nombre d'institucions i consells i les despeses autoritzades seria manifestament inferior. Cal analitzar cas per cas si aquestes institucions són eficients, és a dir, en què gasten els diners i quins resultats se n'obtenen i, si és el cas, suprimir-les o, si més no, revisar les funcions que fan, si el nombre de membres és l'adequat, la qualificació dels membres que les formen... Moltes d'aquestes institucions més enllà de les funcions que formalment tenen atribuïdes semblen destinades a col·locar i, per tant, a retribuir persones políticament vinculades als diversos partits polítics. Cadascuna d'aquestes institucions comporta una seu, treballadors, dinars, viatges, hotels o telèfons. El problema és que com que tots els partits es beneficien d'aquestes institucions, cap d'ells planteja la necessitat de suprimir-les. Podem posar molts exemples: el Parlament Europeu té tres seus, una a Brussel·les, una altra a Estrasburg i una altra a Luxemburg, on s'han de traslladar els eurodiputats i funcionaris periòdicament; també el Senat espanyol, una cambra amb unes funcions molt limitades i les diverses institucions i consells de tota mena que hi ha en cada comunitat autònoma.
Addicionalment, i des de la mateixa perspectiva, també cal analitzar si és eficient el nombre de nivells administratius que es pretén que mantingui la ciutadania de Catalunya: la Unió Europea, l'Estat, la comunitat autònoma, la diputació, la vegueria, el consell comarcal, el municipi i, segons com, el districte municipal. En aquesta mateixa línia de les qüestions a abordar hi ha la de la funció pública. S'haurien d'analitzar quines tasques ha de fer cada servei i quants funcionaris es requereixen per prestar-les tant a nivell de la Unió Europea com de l'administració de l'Estat, de la Generalitat i municipal, és a dir, què ha de fer cada funcionari i amb quina eficiència ha de fer-ho, si entenem per eficiència la relació entre el cost econòmic i els objectius que es pretenen assolir. I això, en línies generals, no es fa, perquè els funcionaris es paguen amb “pólvora del rei”, és a dir, amb els diners dels contribuents. En la majoria de les administracions públiques, la productivitat no es controla i al costat de funcionaris amb una gran voluntat de servei n'hi ha d'altres que no la tenen. Els funcionaris més treballadors són aquells a qui es carrega la major part de la feina, mentre que als altres, com que no fan la feina, se'ls tolera que continuïn treballant poc, i treballin més o treballin menys tots cobren igual a final de mes, cosa que desincentiva els més treballadors. Així doncs, el sistema és pervers, perquè premia de manera igual els funcionaris treballadors que els que no ho són. Per tant, la responsabilitat de la manca de productivitat de determinats funcionaris és del sistema que ho potencia.
D'altra banda, els polítics, atès que tenen com a funció principal assolir els objectius polítics a què s'han compromès, normalment es desentenen de la gestió dels funcionaris, deixant-la en mans de directors de serveis, que, generalitzant, tindran més cura d'atendre els desitjos dels polítics, que els han nomenat pel càrrec, que no pas de l'eficiència dels funcionaris, ni de com i en què es gasten els diners públics. I així es tanca el cercle: ningú es responsabilitza de la gestió eficient dels funcionaris, quan en realitat són els polítics els responsables de la despesa pública que generen. Una de les causes de la manca d'eficiència de la funció pública és que a les administracions públiques les despeses es fan amb diners públics, la cura dels quals no es té, en línies generals, com si fossin diners propis.
