Nous pobres i vells rics

Diumenge vaig anar a treure una mica d'argent de poche del caixer automàtic i vaig trobar-hi un home estirat a terra, tapat amb una flassada i adormit. Havia plogut i potser havia optat per aquell aixopluc. De manera que vaig optar per passar de llarg amb la intenció de tornar al capvespre. Seguia allà ajocat, però despert i, per tant, vaig decidir entrar a fer la meva operació i ens vàrem saludar. No era ben bé l'indigent estereotipat i, mentre es posava els mitjons i les sabates, ni es va mostrar agressiu ni em va demanar diners. Em va fer l'efecte que pertanyia als rengles de la nova pobresa que s'ha generat per culpa de la crisi econòmica i de la injusta distribució dels sacrificis que manté la immoral i escandalosa riquesa dels financers en un crescendo que mai no s'atura i que s'acumula a costa de classes mitjanes i treballadors.

Vaig pensar, d'entrada, en dues coses. La primera, que, just el dia abans, a la civilitzada Londres, mig milió de persones van sortir a manifestar-se i protestar contra les retallades socials i que molts ho van fer violentament –i no és la primera vegada– contra els edificis de la banca. I la segona, que, al Congrés dels Diputats, Rodríguez Zapatero va respondre a la bona i encertada intervenció de Ridao (que demanava que la dació en pagament fos acceptada per extingir un deute hipotecari pel senzill procediment de tornar les claus i la finca sense quedar desnonat i endeutat amb tot el patrimoni present i futur) tot dient que no era practicable ni possible. He de confessar que, en sentir en boca d'un líder pretesament socialista la justificació que va donar, vaig sentir una barreja de ràbia i de vergonya d'altri. Perquè l'argument era que no es pot corregir el diabòlic i pervers sistema actual. Estem, doncs, condemnats a la indefensió i a l'abús que comença amb les empreses de taxació propietat dels bancs, segueix per la redempció dels interessos abans de rebaixar el principal, i culmina amb el desnonament i traspàs de l'habitatge a una filial que si aconsegueix de vendre'l es queda el benefici. I no es pot ajudar les víctimes desvalgudes, perquè seria pitjor per a elles que, si els fessin justícia, tal com està legislat, per exemple, als EUA, en sortissin perjudicats els bancs, cosa que posaria en perill els estalvis dels modestos contribuents que estan precisament dipositats als bancs i a les caixes. Val dir que poques vegades havia sentit una racionalització tan retorçada i pèrfida con aquesta. És a dir, us fotem, però és pel vostre bé.

Mentrestant, però, la UE, el govern central i la Generalitat organitzen cimeres i reunions per impulsar la recuperació i aplicar reformes que condueixin a la consolidació fiscal i la competitivitat. I, tanmateix, ningú no proposa mesures de sortida a la crisi que no vagin del 2013 en amunt. Per exemple, el Fons Europeu d'Estabilitat Financera que s'ha de dotar de 440.000 milions d'euros, no s'acabarà de definir fins al juny. I, sobretot, ningú no gosa posar-li el cascavell al gat dels bancs i de les caixes que representen el problema més insidiós de tots i que, en molts casos, fan que al sistema financer s'hi pugui flairar la pudor dels morts vivents i entitats zombis. En realitat, l'excusa Zapatero serveix per rescatar bancs i caixes que han actuat per pura cobdícia, de manera imprudent i temerària, tot fent veure que es vol protegir els estalvis de la bona gent que hi van col·locar dipòsits sobre els quals les comissions que els fan pagar s'apugen de forma tan descontrolada com abusiva.

Què més ha de passar perquè els polítics europeus s'oblidin del principi que hi ha entitats que són “massa grans per deixar-les caure” i dictin regulacions que fessin viables les fallides en què els pèrdues quedin a càrrec dels creditors i accionistes i no a costa dels contribuents? Que, en definitiva, aquestes figura que eren les regles de joc del capitalisme i que, a més a més, si seguim afavorint els financers i els gestors de monopolis i concessions amb l'eliminació del risc i la garantia tarifària d'uns beneficis exorbitants, el perill serà la fallida del deute sobirà del país com a conjunt. En tot cas, a Madrid queda clar que les coses no van en aquesta direcció. Ans al contrari, la reunió del govern amb una colla de soi disant empresaris triats a dit sense cap altra representativitat que la de guanyar obscenes quantitats de diners sovint gràcies a les seves connexions, ha visualitzat com funcionen els poders fàctics sense caretes i amb tota la cruesa del calzón quitado. Els segons, els espadatxins llogats de presiniente de les organitzacions sectorials i patronals, fora, tal com diuen al ring de la boxa, i de cara a cara, va quedar ben clar de què va la cosa. Botín dixit. President, no diguis fins al 2012 si renunciaràs a ser candidat, que l'economia ara vol estabilitat. Vés a saber si, a soles, també li va recomanar l'indult per a la condemna del seu conseller delegat, però és així com van les coses allà a dalt a l'Olimp dels déus. Ai las!