La cimera econòmica

El document redactat pel CAREC, Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, per encàrrec de la Generalitat, és una base sòlida per a la reforma perquè parteix d'una bona diagnosi de la situació actual de Catalunya per a la qual es proposen quatre “grans idees restauradores”: “cal aprofitar la crisi per facilitar una transformació en profunditat de la nostra economia”; “hem de construir a partir del que tenim”; “cal eliminar les barreres, rigideses i privilegis de tot tipus que llasten la nostra economia”, i “per construir el futur caldrà reformar determinats valors”. Això porta a la proposta de mesures concretes que es poden dur a terme si aquesta és la decisió política. Són la simplificació de l'administració, la integració i la reforma de la formació professional, un nou model de gestió per a infraestructures estratègiques, racionalitzar el marc fiscal de l'activitat productiva, mobilitzar polítiques de foment de l'ocupació i el suport als sectors més afectats per la crisi.

Han quedat àrees a desenvolupar i concretar tals com vies de finançament del sector privat, la política industrial, la interrelació de la R+D+I i l'activitat productiva i la política energètica. Finalment s'ha donat pel president de la Generalitat un mandat al Parlament per desenvolupar el model d'un nou pacte fiscal amb l'Estat.

El document reflecteix el dèficit fiscal com la clau de volta per reconstruir la política pública i privada de finançament: “Catalunya pateix des de fa anys un dèficit fiscal excessiu que s'estima al voltant del 9% del PIB català”, és a dir, 20.000 milions d'euros anuals.

Té el document, globalment encertat, dues carències. No assenyala que la millora de l'eficiència econòmica d'Espanya no s'aconseguirà reduint les competències autonòmiques i harmonitzant les que quedin com es demostra per la via dels fets en economies desenvolupades com ara els EUA i Alemanya. I no es parla de l'atur dels joves, més greu, si això és possible, que l'atur global, perquè impacta sobre l'aptitud i l'actitud de les persones en una etapa de la seva vida en què s'està formant la seva voluntat i la seva intel·ligència. Un 40% d'aturats joves és un gravíssim problema.

A partir d'aquesta realitat cal que el que ha suposat no es converteixi en una ocasió perduda, i per això és necessari definir com es farà el desenvolupament i desplegament d'una política ambiciosa, global i integradora de tots els àmbits socials i econòmics de Catalunya.

Sembla necessari que per defensar i negociar un nou model de finançament i reduir el dèficit fiscal s'ha d'aconseguir el consens de totes, o quasi totes, les forces polítiques catalanes. Aquí l'eina necessària per aconseguir el resultat és inevitablement el consens. El govern ha de treballar per aconseguir-lo.

Però en l'àmbit de les mesures concretes s'ha de distingir entre el que ara és possible dur a terme i les que haurien de ser realitat en el futur. Hi ha mesures que no són possibles a curt termini per raó de drets adquirits o del fet que no es poden canviar ara certes polítiques concretes per la situació extrema a la qual aquesta crisi ens ha portat. Si es conclou que cal incrementar el nombre de contractes laborals indefinits en l'administració pública en detriment del nombre de funcionaris, és obvi que aquesta mesura no és aplicable de manera retroactiva i que s'ha de dur a terme amb respecte a la situació actual de les persones treballant a les AP.

Aconseguir el consens en mesures concretes és difícil, si no impossible, per les diferents ideologies dels partits. No té la ciutadania, més enllà que sigui aquesta la realitat o no, la sensació que el país es troba en una situació extrema i que per tant és necessari un acord ampli i consensuat de totes les forces polítiques i socials. Per tant, per poder dur a terme aquestes polítiques ha de trobar el govern majories tan àmplies com sigui possible però capaces de donar suport a mesures concretes que no poden ser de cap manera d'acceptació universal, perquè aconseguir l'acord entre el PP i ICV, per exemple, sobre la política laboral i la negociació col·lectiva portarà necessàriament a uns acords de mínims sense contingut. Certament a aquests acords polítics al Parlament s'hi poden afegir, o ho poden negociar prèviament, els agents i forces socials afectades, per exemple per la legislació laboral, els sindicats i els empresaris, però buscar aquí el consens polític de tot l'arc polític de la dreta a l'esquerra sembla impossible si es vol aconseguir un acord que sigui concret i operatiu.

La proposta és possiblement massa ambiciosa i genèrica, perquè no es distingeix entre el que realment es pot fer perquè la Generalitat té les competències transferides i aquelles qüestions que depenen de lleis estatals i per tant l'acord ha de limitar-se al fet que els partits les portin al Parlament de l'Estat per aconseguir allà les reformes, qüestió sobre la qual no cal emfatitzar la dificultat però tampoc la utilitat de fer-ho.

Sens dubte si tota aquesta proposta no ha de quedar en una mera enumeració de desitjos i intencions, caldria prioritzar actuacions i definir un calendari d'aquestes. No es pot fer tot, ni tot al mateix temps. La credibilitat de la iniciativa està precisament lligada al fet que en un termini no excessivament llarg es visualitzin resultats i reformes. Si això no succeeix es pot perdre una ocasió important, perquè hi ha una àmplia majoria que dóna suport a la iniciativa i desitja el canvi. És aquest precisament el pes de la responsabilitat del govern, que ha de saber liderar la societat recollint la voluntat i els desitjos de la ciutadania i transformar-los en realitats i fets. Necessitem tots que el govern de Catalunya tingui encert en fer-ho.