Barcelona no s'aprofita
Per raons diverses, ara tinc relació amb centenars d'estudiants universitaris de la costa nord-est dels Estats Units. Alguns es preparen a les universitats privades més prestigioses; altres, a les públiques. Tot explicant aspectes concrets de la nostra historia contemporània, sempre m'acaben preguntant per la relació entre Catalunya i Espanya i quin crec que és el camí polític que seguirem. La meva resposta sempre la relaciono amb el moviment present de la campanya pel dret a decidir i la idea que Catalunya només serà present al món com a país i cultura diferenciada tenint un estat propi dins la Unió Europea.
D'altra banda, en tractar ambients més populars a partir d'amics i coneguts, és fàcil veure que tots coneixen i saben de Barcelona, però pocs, molt pocs, la identifiquen com a capital de Catalunya. Aquesta situació ve de lluny. Des de la democràcia ençà, cap alcalde barceloní ha fet una política clarament nacional. Més aviat, per partidisme, ha fet el contrari. I, així, des dels aspectes culturals i lingüístics, fins als més estrictament identitaris d'una ciutat que és capital d'una nació, Cap i Casal d'un país, s'ha fet una política tova, amanerada, vaga. Només cal recordar les pors del permanentment desencertat Narcís Serra, l' invent de la bandera catanyola d'en Pasqual Maragall arran dels Jocs Olimpícs de 1992, o la mediocritat notòria dels posteriors batlles de la ciutat. El pròxim alcalde de Barcelona ha de passar la prova del nou. Ara és el moment de les propostes electorals, cosa que significa que ha de mostrar urbi et orbi que defensarà que darrere el nom de la Ciutat Comtal hi ha un país i una cultura.
Com s'ha de fer? No és pas feina d'un sol, segur que amb la munió de polítics, publicistes i tota mena de personal involucrat en la maquinària ciutadana hi ha qui sap com completar el missatge d'una ciutat antiga, bella, preciosa i fascinant. Hi ha un acció a fer, si el candidat a alcalde no es compromet vers aquesta defensa, la dels qui creuen que Barcelona és molt més que una ciutat d'Espanya, ho tenen fàcil a l'hora del vot, no votant-los. En aquest camí de recuperació i enfortiment de la ciutat cap al món hi trobarem exprogres, postmoderns i excosmopolites messetaris que ara no faran burlar d'aital proposta. El fracàs de la suposada Espanya hipermoderna, l'espoli fiscal espanyol, el desgavell econòmic i el fet de negar el dret democràtic a decidir ha fet que molts acomplexats hagin redescobert la seva pròpia ciutat i el seu país. Benvinguts siguin. A poc a poc s'està acabant l'autoodi nacional. Ara aquests pobres acomplexats hauran de passar un viacrucis per tornar a mare. Obviarem el seu dogmatisme ideològic i acollirem amb els braços oberts tots aquells fills pròdigs que tornen al bressol del seu país.
Un dels llegats del tripartit és veure la superficialitat amb què definien Barcelona gent que s'autoanomenava avançada i progressista. L'esquetx del programa d'humor Polònia que feia de Catalunya una absoluta àrea metropolitana de Barcelona estava en l'horitzó d'aquests polítics barcelonins i servidors propers que no coneixen més enllà de l'Eixample, Sarrià, l'Empordà o la Cerdanya o la comarca que capitanejaven, amb aliances de tota mena, per tenir el poder. ERC, potser sense proposar-s'ho, ha demostrat que la modernitat dels Iceta i cia. o de la colla dels excomunistes vergonyants era fum, posat i moda. Rància cansalada, provinent d'un marxisme mal llegit que bevia de les fonts de Madrid i les pèssimes traduccions llatinoamericanes.
Barcelona necessita aire fresc, ambició i projecció de capital global nacional i estrangera. Per això les propostes de l'hereu Hereu o del candidat del PP són buides i ermes; condemnades al fracàs. L'esperança està en els partits d'obediència catalana. D'on arribin i el seu grau d'ambició explícit amb llums i taquígrafs, en dependrà molt la projecció i enfortiment nacional de Catalunya. En la història del país hem avançat quan Catalunya i Barcelona han anat a l'una. Des de l'època medieval fins al present hem estat forts quan hem avançat junts. Ara és un bon moment per refer un camí que mai s'hauria d'haver perdut. La anacionalitat de la ciutat que fa anys va denunciar i pronosticar Jaume Lorés va prendre forma ideològica amb els fills de casa bona que es feren d'esquerres. El fracàs fenomenal de la seva gestió és una oportunitat per refer el camí.
