Dia inesperable

Hi ha una secció quotidiana en no cal dir quin diari amb el títol El dia que m'espera. Per on desfilen tot de suposats vips explicant quantes de coses faran al llarg de la jornada: que si això que si allò, des de si l'hora a què es lleven fins a si mengen a casa per sopar o bé surten fora, passant per si duen els nanos a escola o fan tal viatge, i que si reunions decisives o feines cabdals, etc.

Tot d'una vulgaritat total, només que perfumada i guarnida. Sovint la prosa autoconvençuda i seriosa en què s'esplaien els prohoms (i les prodons!) recorda la tan demolidorament escarnida per Quim Monzó a la correspondència entre la Laia i la Sumpta d'El dia del senyor: la hilaritat més diürètica hi és garantida.

La cosa, no cal dir, s'explica en virtut d'aquest curiós contrabalanceig: a major foment de la privacitat en nom del políticament correcte, més d'efusions exhibicionistes; a major secretisme malfiat, més de secreció impúdica.

Vet aquí però que, dimecres passat, no era cap farandulaire qui s'avenia al joc, sinó tot un adeganat teòleg (de solvència professional altrament fora dubte). El qual, amb motiu d'idèntica avinentesa a la que aquí mateix es comentava, ens feia saber primer de tot que si començaria aquell dia amb les pregàries habituals: i bé, que no havíem quedat (Mateu, 6, 6) que aquestes no volen ostentació i propaganda? Continuava després qualificant la Bíblia del “principal best-seller de tots els temps”: home, posats a valorar-la en termes semblants, deixem-ho millor en long-seller; i demanem-nos tot seguit si ara ja no són els mercaders els que irrompen dins el temple (Marc, 11, 15-17), sinó aquest qui va a l'encalç d'aquells. I prosseguia encara confonent-se de paronímia i parlant de pondus i onus allí on, per context, la que hi pertocava era la d'honos onus: com que a diferència de molts altres clergues, el susdit personatge sí que sap llatí, matem-ho per avui Horaci en mà (Ars poetica, 359): quandoque bonus dormitat Homerus...