Un pas enrere

Hi ha qui creu que reconèixer una equi­vo­cació i fer un pas enrere quan es troba al cap­da­vant d'un pro­jecte, d'un grup de tre­ball, sig­ni­fica eme­tre un signe de debi­li­tat, de descrèdit. I encara que sàpiga que fent-lo afa­vo­reix el fun­ci­o­na­ment col·lec­tiu, no recula. Nor­mal­ment, i un cop presa la decisió i situat en aquesta dis­jun­tiva, ini­cia un camí que inter­preta com la via més cor­recta per donar la imatge contrària: una que des­pren­gui con­trol de la situ­ació, segu­re­tat. Però l'error tàctic no des­a­pa­reix, no es pot tapar (més aviat cada cop es veu un emba­lum més gros sota la catifa) i lla­vors comença una excursió sense final cone­gut i en la qual cada cop es car­rega més pes a la mot­xi­lla, com a resul­tat de l'apli­cació d'acti­tuds auto­ritàries, les apos­tes mani­quees (amb mi o con­tra mi) o el dete­ri­o­ra­ment en la comu­ni­cació emo­ci­o­nal. Un procés que, si s'allarga en el temps, pot aca­bar en un aïlla­ment res­pecte de l'equip, aquell que (quina gran con­tra­dicció!) ha de ser clau per asso­lir l'objec­tiu. El resul­tat de no fer aquell pas enrere, doncs, costa molt més car que satis­fer la vani­tat de no ser con­si­de­rat un pusil·lànime: dete­ri­ora el fons i la forma de la il·lusió ini­cial, inclosa la des­mo­ti­vació dels impli­cats. Per tant, reconèixer els errors públi­ca­ment, dei­xar-se acon­se­llar per qui sap de què va, bus­car l'empa­tia, escol­tar, aire­jar les equi­vo­ca­ci­ons i les inse­gu­re­tats perquè cica­trit­zin, en lloc de supu­rar cada dia, és la millor manera de créixer i obte­nir segu­re­tat. És sem­pre més ren­di­ble fer el que és cor­recte, per a un mateix i per al grup, que no el que ens convé. I és molt més difícil, segur, però molt més honest.