Jordi Barre

Les llengües no moren men­tre hi ha qui les parla. I si hi ha qui les parla també és perquè hi ha qui les canta. De fet, hi ha llengües que hi ha qui les canta sense que les parli i pot­ser no hi ha llengües que les parli algú sense opció de can­tar-les. Deuen ser poques les coses que com la cançó deuen vivi­fi­car tant una llen­gua.

Tot­hom sap que la llen­gua cata­lana peri­lla espe­ci­al­ment als dos pols de l'àmbit geogràfic que habita: la Cata­lu­nya Nord, a la part sep­ten­tri­o­nal, i la zona entre Ala­cant i Guar­da­mar, al sud. Si és viva encara a la Cata­lu­nya Nord és gràcies als resis­tents con­tra els embats pro­ce­dents del jaco­bi­nisme que França pro­jecta des de París.

Entre aquests llui­ta­dors, el més remar­ca­ble al segle XX ha estat una per­sona que va voler can­tar només en català, mal­grat que la seva llen­gua materna era el francès: Jordi Barre (Arge­lers, 1920-Pon­tellà, 2011), el prin­ci­pal artífex de la pene­tració del català en la població de Per­pinyà i el seu ter­ri­tori d'influència que uti­litza el francès com a llen­gua vehi­cu­lar. Que al Ros­selló i les altres comar­ques nord-cata­la­nes mol­tes per­so­nes que s'expres­sen nor­mal­ment en francès can­tin en català i puguin algun dia atre­vir-se a par­lar-lo és mèrit de Barre, fidel fins a la mort amb el seu tes­ti­moni com un signe de força en la fràgil super­vivència del domini lingüístic.

Barre tenia 42 anys quan va publi­car el pri­mer disc, el 1962. En un moment en què la major part dels pocs can­tants que hi havia en català s'acom­pa­nya­ven amb una gui­tarra pelada, Barre ja duia una orques­tra al dar­rere i actu­ava com un cro­o­ner. Gràcies a la seva per­so­na­li­tat com a intèrpret, la Nova Cançó va obrir nous camins.

Va rellançar la seva car­rera de can­tant a la dècada del 1970, amb una ener­gia insòlita, com ho demos­tren els molts dis­cos que va publi­car i els nom­bro­sos espec­ta­cles en els quals va pren­dre part. Allu­nyada des de fa temps dels esce­na­ris Teresa Rebull, Barre ha estat el can­tant en català més veterà de tots els temps. Amb una jovial i enve­ja­ble acti­tud d'ober­tura a pro­jec­tes musi­cals arris­cats mal­grat la seva edat, ha can­tat fins a la rat­lla dels 91 anys. Ha com­plert el que ens havia promès amb aquests ver­sos de Joan Cay­rol: «Tant com me que­darà un alè de vida, tant com que­darà una gota de sang, jo te can­taré, dolça terra ferida, jo te can­taré, mala­gua­nyat país meu. Tant com que­darà un file­ret de veu.»