La lluna, la pruna i totes les llengües del món

si tot allò intangible, per la seva essència mateixa, és un camp infinit obert a l'especulació –la qual cosa deu explicar l'èxit del pensament religiós–, és evident que la qüestió de l'origen de les llengües afavoreix la multiplicitat de teories. I la seva extravagància. Una extravagància a vegades entranyable i gairebé fascinant pel seu contingut poètic, encara que sigui disfressat de recerca racional. Així doncs, sense poder desprendre'm d'una certa emoció, convido un tal A. de Vertus a fer aquí un breu resum de la teoria que va desenvolupar a La langue primitive basée sur l'idéographie lunaire, que va publicar a París el 1864. Aquest assaig de més de cent pàgines porta com a subtítol: Principi dels idiomes antics i moderns que conté un vocabulari redactat en caràcters francesos i també apunts diversos a propòsit de les objeccions de diferents lingüistes eminents. La idea principal d'aquest assaig és que les llengües, totes les llengües, han estat creades a partir de l'observació de la lluna. L'autor ho planteja amb un to solemne i auster que no deixa cap dubte sobre el seu grau de seriositat, però, conscient de la novetat de la seva teoria diu saber que, «no serà acollida immediatament i podrà ser rebutjada». Ara bé, no sembla tenir cap dubte sobre el seu futur, i afirma que aquest llibre garantirà al seus fills «el benefici d'una descoberta el valor de la qual tard o d'hora serà apreciat».

Així doncs, l'observació de la lluna, atenta, repetida de generació en generació, va ser el motor de l'aparició del llenguatge, el qual va estructurar-se, arreu del món, al voltant de les característiques visibles d'aquest tan útil satèl·lit. He de reconèixer que m'ha costat entendre aquesta teoria, al punt que ara mateix encara no estic segur de poder explicar-la sense cometre algun error d'interpretació. Anem a poc a poc. Segons Vertus, el primer dia de lluna ha simbolitzat tot allò que és únic, però també, per extensió, el jo, el pare, el cap, etcètera, i totes aquests paraules vindrien de la manera com, en temps primitius, s'anomenava aquest primer dia –o primera nit– lunar. I això, en totes les llengües, encara que de manera deformada. De fet, dóna molts exemples de proximitats sonores entre llengües de famílies diferents que, cal dir-ho, semblen servir-li exclusivament quan l'atzar d'apropaments més o menys encertats li permet de confirmar la seva teoria...

Ara bé, la seva voluntat globalitzant és tan gran que també afirma que les paraules que serveixen a anomenar conceptes abstractes vénen de la lluna. Per exemple, el mot «dèbil», del llatí debilis vindria del nom de la punta de la lluna quan és més prima. Com sap com s'anomenava aquesta punta en els temps remots? Com sap tota la resta: per associacions d'idees relativament obscures, per vaivens entre francès, basc i malgaix, per reduccions fonètiques i supressions autoritàries de vocals que li fan dir que l'italià és la llengua europea que s'ha mantingut més propera a la «llengua primitiva». Aquesta llengua primitiva, de fet, no seria simplement la mare de totes les llengües, sinó que, «vestida diversament, encara serveix entre els homes». I la feina que proposa als lingüistes és de treure la roba que la cobreix per descobrir-la, per fi nua i pura. Vertus predeia un gran futur a la nova lingüística del qual era el concebedor, que havia de substituir la lingüística antiga «com l'alquímia dels nostres pares ha deixat lloc a la química moderna». I va desafiar els escèptics a demostrar-li que la lluna no ha servit a tot allò que deia que ha servit. I jo, és clar, no m'atreviria a intentar-ho.