COSTA OEST
Amb Magris pel Danubi
Exposició molt ben muntada i original sobre el Trieste de Claudio Magris al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Primer cop d'efecte, tot just entrant: la sala dedicada a la bora, aquell vent aspre, despietat, molest, tan característic del microclima (i microcosmos, manllevant un títol ben conegut de l'escriptor triestí) de la ciutat il·lustrada cruïlla de cultures i imperis, exemple emblemàtic dels denominats no-llocs, sempre tan literaris, fins al punt que sorprèn el gran nombre de lletraferits que ha donat aquell enclavament en els darrers cent anys austríac, eslau del sud i italià o n'ha estat residència temporal, James Joyce com a figura més rellevant. Uns ventiladors reben els visitants desprevinguts amb un doll d'aire que els posa ràpidament en situació, mentre per unes pantalles es projecten imatges d'arbres i vianants doblegats per les fortes ratxes inclements.
A destacar en el conjunt de la mostra la recreació del cafè San Marco i de la llibreria antiquària del poeta Umberto Saba, així com l'espai final consagrat al llibre sens dubte més llegit de Magris, que no és altre que Danubio (en català, El Danubi, en assequible reedició de fa un parell d'anys a Butxaca 1984, traduït per Anna Casassas).
Un itinerari sinuós –bastant més a l'exposició que en la realitat geogràfica– des de les fonts del riu fins a la desembocadura, jalonat amb altarets de fotografies i planes manuscrites de l'autor sobre les principals ciutats riberenques.
Vaig sortir al carrer amb ganes de rellegir aquella obra que em va impressionar tant al seu moment, uns vint anys enrere (l'edició original data de 1986). Ho he fet de seguida i, la veritat, me la imaginava més gran. Vull dir que la magnitud d'un text gairebé enciclopèdic, trufat de referències geogràfiques, històriques i culturals, no m'ha semblat ara tan aclaparadora com en la meva primera lectura, quan em va enlluernar. Voldria entendre que aquesta sensació subjectiva no va en demèrit del llibre i de la prolixa envergadura del seu contingut erudit, sinó en favor de la meva capacitat assimiladora. O potser és només que amb l'edat he perdut la facilitat per meravellar-me, per caure rendit davant d'un artefacte artístic de qualsevol disciplina.
Dit això, he de puntualitzar que aquell viatge en l'espai i en el temps al llarg del corrent que ha configurat Mitteleuropa conserva intacte el seu interès intel·lectual i la virtut de desvetllar la fascinació per aquelles terres tan diverses –un mosaic de races i llengües–, transcorregut un quart de segle de la seva redacció. Tan sols en alguns punts concrets, de vegades anecdòtics, d'altres una mica més de fons, els comentaris o vaticinis de l'home de la mirada trista i la gavardina blanca han estat superats o contradits pels esdeveniments posteriors.
Magris defensa per exemple el manteniment de la unitat de Iugoslàvia, tot i admetre la seva precarietat, pel paper de la república en política internacional i evitar impulsos secessionistes: «La seva solidesa és necessària per a l'equilibri europeu, per al qual seria ruïnosa la seva eventual disgregació».
En un altre ordre de coses, deixa entreveure que no li acaben de fer el pes les novel·les de Herta Müller. L'autora romanesa de llengua alemanya guanyaria el premi Nobel en 2009. Jo diria que Magris també se'l mereix.