Cent dies d'Interior: signes d'esperança

En un país que majoritàriament no exerceix amb sentit d'Estat, ni la seva classe política ni la seva societat civil, és encomiable que estigui en el nou govern d'Artur Mas el conseller d'Interior, Felip Puig, que ha demostrat en menys de 100 dies la seva voluntat diàfana de pensar i actuar amb veritable sentit d'Estat. Sols per això, ja caldria donar-li un aprovat, però també cal felicitar-lo a ell i al seu equip per haver trencat amb la depressió que s'estava estenent com una gran taca d'oli entre els homes i les dones que formen el col·lectiu de la seguretat a Catalunya. Si volem tenir sentit d'Estat i ens ho creiem, cal que comenci a ser habitual que les nostres institucions gaudeixin d'alts funcionaris que perduren per sobre de les diferents opcions polítiques que governen i que siguin capaços de mantenir el fil roig de la continuïtat de les institucions d'Estat, que suposo que volem tenir si és que parlem seriosament de sobirania, i per aquest motiu ha estat intel·ligent que s'hagin mantingut com a assessors algunes de les peces fonamentals dels equips anteriors.

En els primers 100 dies d'Interior, especialment a la policia, la notícia ha estat informar d'èxits policials, tot el contrari que en l'època anterior, i ha de ser així. La policia no és un subjecte polític amb el qual acontentar un electorat, sinó un servei públic que ha de funcionar amb excel·lència i informar la ciutadania d'allò que fa per a ella, sense opacitats en la gestió i sense maniobres obscures per amagar la veritat. El nou conseller d'Interior s'ha destacat, des del primer moment, per la defensa dels professionals de la seguretat, i els ha retornat la confiança que havien perdut en els seus comandaments polítics, però això no acaba en grans declaracions de suport al col·lectiu policial, sinó que també inclou l'aplicació de mesures concretes, com els necessaris canvis en l'organigrama del departament i del cos de Mossos, així com el disseny d'un postdesplegament que condueixi a l'excel·lència professional que acabem d'esmentar. Per fer-ho, és necessari cohesionar el cos, implicar en els canvis tots els Mossos d'Esquadra, des dels que encara són a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) fins al més alt comandament, i aconseguir la complicitat de la societat catalana, de manera que s'evitin fractures internes i pèrdues de confiança per part de la ciutadania, o d'il·lusió professional per part d'uns policies que estan fatigats per l'ús que en va fer l'anterior conseller. En aquesta línia, la incorporació de la nostra policia als òrgans internacionals de seguretat ha de ser una realitat.

La nostra policia, però, i no cal dir el nostre cos de bombers i la nostra incipient organització de protecció civil, mereixen anàlisis aprofundides, que el CEEC ha elaborat i que estem fent arribar als col·lectius professionals i a l'opinió pública i publicada. Perquè cal tenir una cosa clara, i és que, acabat el desplegament de la nostra policia, en el camp de la seguretat tot just estem començant a construir el model policial català, per avançar després a fer el model de seguretat nacional del nostre país, que ha d'incloure tots els elements que avui configuren el Departament d'Interior. Després dels dubtes i d'una etapa de desconcert de les estructures de l'Estat, avui estem apreciant un cert redesplegament en el camp policial dels CFSE, per intentar que la Policia de Catalunya, Mossos d'Esquadra i policies locals quedin com una policia de segon ordre, i que la policia amb majúscules segueixin sent l'anomenada Policía Nacional i la Guardia Civil. I això es fa amb la subtilesa que caracteritza l'actual delegat del govern, Joan Rangel. A més, hi ha la participació cada dia més evident del CNI a Catalunya, utilitzant no sols els CFSE sinó també algunes policies locals. Això requereix que el govern de la Generalitat i les forces polítiques del nostre Parlament es plantegin seriosament quin és el nostre model nacional de seguretat. Deixant de banda aquest fet cabdal que hem tractat, ara toca fer el gran pas endavant del segle XXI per a la nostra policia i altres serveis de seguretat. Penso que ara tenim el múscul i el cervell necessaris per fer un gran salt endavant i convertir, de veritat, els Mossos d'Esquadra - Policia de Catalunya en el gran cos policial integral que Catalunya necessita.

Cal enllestir les noves promocions que han de completar el desplegament i redistribució d'efectius en l'àmbit del territori, prioritzar el cervell per sobre del múscul, potenciar els serveis centrals, les unitats especialitzades, i reforçar les unitats d'informació i intel·ligència, així com la col·laboració i formació amb altres policies europees i dels principals països del món. Per dur a terme aquesta tasca, hi ha una eina que s'ha de convertir, possiblement, en la més important del Departament d'Interior, i que de vegades ha estat tractada com una ventafocs, que és l'ISPC, el qual, tot i les retallades i l'austeritat imprescindible, necessita no tan sols inversions –pràcticament no s'ha fet res des dels Jocs Olímpics del 1992–, sinó una reestructuració a fons dels quadres acadèmics, a més de noves dinàmiques que generin autoconfiança, cohesió, autoestima i, primordialment, professionalitat. Però, a més, quelcom que sembla que no es pugui dir: voluntat de servir les institucions nacionals de Catalunya i el seu poble, que està expectant davant d'uns inevitables reptes de futur.

No voldria acabar aquest article sense advertir dels problemes i les estratègies de desestabilització que s'han fet i es faran contra la nostra policia i model de seguretat. Hi ha interessos de les clavegueres de l'Estat i interessos inconfessables de sectors econòmics i socials als quals preocupa una nova policia, un nou aparell de seguretat que ells no controlen tot i els intents que han fet, i fan. Per aquest motiu, l'equip nou d'Interior no ha de portar a la mà un lliri blanc, sinó una rosa vermella, a la qual no ha de treure les espines, perquè aquells que volen disminuir, afeblir o desprestigiar el model de seguretat català no ho tinguin fàcil.