¿El més cruel dels mesos?

Hi ha uns versos cèlebres, i molt citats, de T. S. Eliot que es refereixen al mes que vivim. Són els que obren el seu primer gran poema, La terra gastada, de 1922, que fan, en el català de Joan Ferraté: “Cruel arriba el mes d'abril, llevant / lilàs en terres mortes, barrejant / memòria i desig, estarrufant / amb la pluja les arrels ertes”. El to dels versos és molt solemne, bé que el poeta nord-americà (o angloamericà) es dedica a deixar-nos admirats amb la combinació d'una infinitat de materials, poètics i no tan poètics. Més de vint anys després, Eliot escriuria Quatre quartets, que és l'altre gran poema seu, molt diferent d'aquell. (Un incís: en qüestió d'unes poques setmanes, el lector català disposa d'una nova traducció d'aquesta última obra, a càrrec d'Àlex Susanna, que ja l'havia traduït 27 anys enrere, a El cercle de Viena; i disposa, també, de la traducció de Prufrock i altres observacions, obra de Marc Masdeu per a La Breu Edicions.)

Jo sempre m'he demanat, però: ¿tan cruel és, el mes d'abril? A mi no m'ho sembla gens. Més aviat diria que al contrari. Ara és aquella època en què el cos ja frisa perquè arribi la calor estable, i té ganes d'anar-se despullant. Pels carrers, conviuen noies amb els braços i les cames nus amb velles que encara s'emboliquen amb llana i amb executius d'etiqueta, que comencen a patir el rigor del nus de la corbata al coll. És l'època en què –primavera que tendeix a l'esbojarrament– els joves fan veure que l'estiu ja és aquí, per instal·lar-se en els cors de la gent i en els balcons de les ciutats, i llavors els refredats, com determinats cítrics, són l'autèntica fruita del temps. Però no, no us en fieu, que la primavera és una fetillera que se les sap totes. L'estació és enredaire, com eren enredaires, també, els fogots que patia la protagonista de l'última novel·la de Thomas Mann, L'enganyada. Ella es pensava que eren el foc d'un sentiment amorós recuperat des del fons del temps, quan en realitat els fogots no indicaven sinó la mutació que un càncer de matriu començava a provocar en el seu organisme, ja madur.

No, abril no és el mes més cruel. Cap mes com aquest no sembla tan prometedor. Tan divers: ara plou, ara fa sol. Comadira en va dir: “La terra està en zel. Inútil, / espera el pes del futur. / De tant en tant ve la pluja / a apaivagar el desconcert”. Zel i futur, dues paraules, aquestes sí, que defineixen molt bé el mes d'abril. Però, ¿el més cruel, míster Eliot? The cruellest month... ¿Vol dir que n'hi ha per tant? ¿On és, que el mes d'abril resulta tan destructor? ¿O potser és que vostè l'identificava amb el temps que havia viscut el món amb la primera gran guerra?

Si un té la sort de no viure a ciutat –i, doncs, també la de no haver de suportar una densitat molt més alta d'estupidesa humana– i gaudeix del privilegi de poder sortir a passejar pels camins, s'adona que a l'abril ja han enverdit els camps de cereal. El blat va madurant molt subtilment i, abans no espigui i no s'enrosseixi més tard, passarà per diversos tons de verd. Ara n'és el temps, del verd. ¿I què me'n dieu, de les vinyes? Aquests dies viuen la seva particular epifania. El fenomen conegut com “el plor de la vinya” és el primer senyal incipient de la collita, en uns ceps que han hagut d'hivernar durant quatre o cinc llargs mesos. Unes quantes setmanes després de la poda, la saba fa una llàgrima, i a partir d'ara ja no hi ha res que pugui aturar el floriment. La saba torna a circular pel cep. Aviat advertirem el lluc dels pàmpols. I d'aquí a la floració només hi ha un pas... ¿Què té de cruel, tot això, si representa el procés prodigiós de la vida que es torna a formar després de la mort?