Veïns

Des que ha començat a fer bo, a casa hem estat molt ocu­pats sal­vant ani­ma­lets. Pri­mer va ser un colom ferit que va aparèixer al pati i li vam fer un cobert i el vam ali­men­tar fins que es va recu­pe­rar i se'n va anar volant. Això sem­bla poca cosa, però tenint en compte que a casa hi ha dos gats que se'l volien men­jar tota l'estona, doncs vam tenir molta feina. Al cap de poc, un dia que dilu­vi­ava, va aparèixer un peri­quito verd arra­pat a les heu­res. Ens va cos­tar molt d'aga­far-lo perquè pes­si­gava de mala manera, però el vam posar en una gàbia vella d'hàmsters i li vam acon­se­guir una família adop­tiva. Final­ment, un gat tigrat, molt robust, ens va caure al pati des d'un balcó, però com que por­tava una placa al coll amb el telèfon, no vam tenir cap pro­blema per tor­nar-lo als seus amos. El bon temps té això, que tot­hom obre fines­tres i fa vida als bal­cons. És com si la gent res­sus­cités. De cop, per exem­ple, sents que aque­lla cri­a­tura que l'any pas­sat només bal­bo­te­java ja xerra pels des­co­sits i se li entén tot. Jo recordo viva­ment la pri­ma­vera pas­sada haver sen­tit sovint una noia que s'ho pas­sava molt bé. Quin des­fici! I que llarg que ho feia! Però sobre­tot: com xalava! Si és que no s'ho feia sola, qui l'acom­pa­nyava era el súmmum de la dis­creció, perquè només se la sen­tia a ella, però sen­tir-la tenia la vir­tut de fer-nos posar a tots de bon humor, perquè saber que algú és afor­tu­nat sem­pre fa ale­gria. Però no només se sen­ten coses agra­da­bles, pel pati de veïns. El que més se sent són con­ver­ses de mòbils imper­ti­nents, teles altíssi­mes, ràdios altíssi­mes i un soroll estre­pitós i des­a­fo­rat, que vol ser música, a totes hores. Neces­sito que algú m'expli­qui per què hi ha per­so­nes a qui no fa cap angúnia moles­tar els altres, per­so­nes que només pen­sen en elles i que no tenen la més mínima idea de les nor­mes que s'han de com­plir i del sen­tit comú que s'ha de tenir per a una bona con­vivència. I neces­sito que algú em digui què puc fer per alli­be­rar-me del com­por­ta­ment d'aquests tro­glo­di­tes incívics. Més que res és que, si tenen fills, amb l'exem­ple que reben, aviat seran tro­glo­di­tes petits, i així no ho arre­gla­rem mai.