Volar baix

El dia s'allarga, fa una calo­reta que ena­mora, el cire­rer del pati del veí treu una flor glo­ri­osa, i l'euríbor puja, l'atur es dis­para i els senyors dipu­tats del Par­la­ment euro­peu deci­dei­xen que pels seus collons con­ti­nu­a­ran viat­jant en classe busi­ness a costa de tots els con­tri­bu­ents con­ti­nen­tals. La impu­ni­tat amb què el poder, i espe­ci­al­ment el que s'obté de pro­ces­sos elec­to­rals, decau fins a assi­mi­lar les for­mes més abjec­tes de la tira­nia cada vegada impres­si­ona més. La gent sol dir que estem ja immu­nit­zats con­tra alguns atemp­tats morals diguem que pre­vi­si­bles. Però no hau­ria de ser així en abso­lut. Què ens passa, a tots ple­gats? I encara ens que­den ganes d'anar a votar? Venem la dig­ni­tat a tan baix preu que ja ens és igual rega­lar-la men­tre ens dei­xin en pau fins a les següents elec­ci­ons? Pot­ser ja n'hi ha prou, d'aguan­tar aquesta mani­pu­lació gros­sera, hipòcrita i mes­quina de la volun­tat popu­lar exer­cida a les urnes. N'hi ha cap, d'aquests hono­ra­bles ciu­ta­dans que cre­uen en la bon­dat del sis­tema, que hagués pre­vist que el seu vot ser­vi­ria perquè els euro­di­pu­tats s'estal­vi­es­sin els tur­ments de la classe turista en els vols de tre­ball, d'altra banda ja prou ben remu­ne­rat? Perquè es veu que sí, que ha ser­vit per a això, per legi­ti­mar el dret dels seus repre­sen­tants a Brus­sel·les a dis­po­sar de bit­llets d'avió molt més cars dels que es pot per­me­tre qual­se­vol de nosal­tres i a adju­di­car-se un sobre­sou a base de die­tes que ja vol­drien mol­tes famílies per pas­sar mit­ja­na­ment un mes.

Arra­pats com papar­res als seus pri­vi­le­gis, només pel gust de la seva part sump­tu­osa, amb les pan­xes rebo­ti­des i unes papa­des gallinàcies cul­ti­va­des als opípars dinars que orga­nit­zen entre ells per secre­te­jar i cons­pi­rar en bene­fici propi, els euro­di­pu­tats han deci­dit per àmplia majo­ria que con­ti­nu­a­ran volant en pri­mera classe perquè sí, perquè per alguna cosa s'assig­nen ells matei­xos els sous i les rega­lies, i als grecs, els por­tu­gue­sos i els irlan­de­sos, i a tots els seus votants per des­comp­tat, que un mal llamp els mati. La classe política és d'una espècie humana defi­ni­ti­va­ment esguer­rada. Quan era jove, la política em feia fàstic però pen­sava que algun dia pot­ser m'hi recon­ci­li­a­ria. Amb el temps,m'han aca­bat repug­nant els polítics. Tots.