És un ànec

A molts se'ls, se'ns, fa difícil la idea d'ima­gi­nar que, dia rere dia, un gran nom­bre d'actors de l'Estat espa­nyol cons­piri acti­va­ment per la des­a­pa­rició de la nació cata­lana. A pesar que en veiem cada dia les mani­fes­ta­ci­ons, ens costa de creure que una tal con­xorxa pugui estar des­cab­de­llant-se de manera deli­be­rada. D'altra banda, patiríem exac­ta­ment les matei­xes con­seqüències si tot fos el resul­tat d'una com­prensió tàcita com­par­tida dels actors i ges­tors de l'Estat espa­nyol, sobre on són i cap a on han d'anar, com sug­ge­rei­xen alguns ana­lis­tes. O també, si fos una certa bar­reja d'amb­dues coses.

Afor­tu­na­da­ment, els ame­ri­cans tenen una expressió que ens ve al res­cat: “Si té aspecte d'ànec i sona com un ànec, és que deu ser un ànec” (“If it looks like a duck and sounds like a duck, it's pro­bably a duck”). Si un feno­men ens afecta de la mateixa manera que ho faria un ànec, és com­ple­ta­ment irre­lle­vant si efec­ti­va­ment és un ànec o no: ens n'hem de pro­te­gir de la mateixa manera perquè, per a les vícti­mes, a tots els efec­tes pràctics, és com si ho fos, un ànec. Qual­se­vol altra con­si­de­ració és secundària, negli­gi­ble.

Si hi hagués una con­xorxa per anor­rear la nació cata­lana, les seves mani­fes­ta­ci­ons inclou­rien l'esca­nya­ment econòmic (tenim un dèficit fis­cal abu­siu per­ma­nent); l'esca­nya­ment d'infra­es­truc­tu­res (els plans esta­tals d'inversió teòrica en infra­es­truc­tu­res sem­pre s'exe­cu­ten només par­ci­al­ment; TAV encara no en fun­ci­o­na­ment fins a la fron­tera, 20 anys després de l'entrada en ser­vei del TAV de Sevi­lla; ine­xistència ni tan sols del pla de con­nexió TAV de Cata­lu­nya a València apro­fi­tant el dina­misme del cor­re­dor medi­ter­rani; la Naci­o­nal II és l'única que no ha estat con­ver­tida en auto­via en la seva tota­li­tat i, endemés, un tram, el del Maresme, també és l'únic de paga­ment; els aero­ports es ges­ti­o­nen per afa­vo­rir la cen­tra­lit­zació a Madrid; hi ha 111 acords amb països no mem­bres de la UE en els quals, a les seves com­pa­nyies aèries, se les ha obli­gat per con­tracte a esta­blir la con­nexió inter­na­ci­o­nal amb els seus països només des de Madrid, forçant així la mar­gi­nació de l'aero­port del Prat...); l'esca­nya­ment científic (la majo­ria dels cen­tres de recerca finançats per l'Estat s'ins­tal·len a Madrid); l'esca­nya­ment empre­sa­rial (abans ven­dre Endesa als ita­li­ans que als cata­lans); l'esca­nya­ment lingüístic (inva­li­dació jurídica de la immersió lingüística; man­te­ni­ment del català com a llen­gua de segon ordre, car no és obli­gatòria ni per a res ni per a ningú; manca de doblatge de pel·lícules); l'apro­pi­ació dels símbols (cam­pi­ons cata­lans que sem­pre són des­crits com a espa­nyols); la mag­ni­fi­cació de la sim­bo­lo­gia pròpia per crear sen­ti­ment de comu­ni­tat espa­nyola (la roja); la presa de qual­se­vol mesura per evi­tar l'apa­rició de símbols d'iden­ti­fi­cació pro­pis (pres­si­ons econòmiques, polítiques i legals con­tra les selec­ci­ons cata­la­nes); el silen­ci­a­ment cons­tant de qual­se­vol visu­a­lit­zació de l'espai comú dels Països Cata­lans (apa­gada infor­ma­tiva de mani­fes­ta­ci­ons, acti­vi­tats, etcètera) per tal que tots ens per­ce­bem com a petits, secun­da­ris, irre­lle­vants..; un foment con­duc­tista de la pas­si­vi­tat (de forma periòdica, s'empre­so­nen per­so­nat­ges que se sig­ni­fi­quen massa en les seves con­vic­ci­ons naci­o­nals, tot pas­sant el mis­satge “si aixe­ques massa el cap, rebràs”: detenció d'Èric Ber­tran, empre­so­na­ment de Núria Cade­nas, de Núria Pòrtu­las, etcètera); el menys­preu i la deni­gració col·lec­tiva cons­tant (totes les manya­gues que rebem de la caverna i dels esbra­vats que en ella habi­ten); i un llarg i ina­ca­ba­ble etcètera. Si les agres­si­ons con­tra una col·lec­ti­vi­tat naci­o­nal fos­sin cro­mos, nosal­tres en tindríem la col·lecció sen­cera.

De tot això podem con­cloure que, de con­xorxa, no sabem si n'hi ha o no, però que, sense cap mena de dubte, això és un ànec com una casa de pagès, i ens és impe­ra­tiu reac­ci­o­nar en con­seqüència.