Alteracions primaverals

Els ciu­ta­dans que­den gelats quan lle­gei­xen titu­lars com el que diu: «El 45% del pres­su­post del Par­la­ment són sous». Sí que anem bé! O bé ho expli­quen millor o reta­llen millor, però el que no pot ser és escan­da­lit­zar el públic amb notícies com aques­tes. Després es quei­xen de la des­a­fecció de la població pels polítics! Amb el que cobren ja podrien expli­car-se millor, o pot­ser cobren el que cobren perquè no s'expli­quen.

És la guerra! I no només per la guerra de veri­tat que va anun­ciar Zapa­tero con­tra la Líbia de Gad­dafi, sinó per les peti­tes guer­res –lamen­ta­bles– que s'han obert entre els polítics locals: López Tena con­tra Duran i Lleida, la por­que­ria que tiren con­tra Eli­seu Cli­ment i les fun­da­ci­ons de València... Si tot el que diuen és veri­tat, per què no ho denun­ci­a­ven abans, en temps de pau? Ara tot té un aire de revenja i de mala bava que fa que totes les armes sem­blin enve­ri­na­des.

El pre­si­dent Mas diu que vol un canal tele­vi­siu en anglès per aju­dar a apren­dre l'idi­oma. Ni en els temps de més auge del francès, fa qua­tre dies, s'havia arri­bat a aquesta pressió per conèixer un idi­oma. Això de l'anglès sem­bla una impo­sició, gai­rebé una obli­gació, en canvi l'apo­geu del francès era més una invi­tació, una dis­tinció ele­gant. Posats a fer, que decla­rin el país tri­lingüe, amb l'anglès afe­git; el que ens fal­tava pel duro!

Hi ha una mena de bata­lla entre admi­nis­tra­ci­ons sobre qui reta­lla més o menys i sobre què reta­llen. Peri­llen ense­nya­ment i sani­tat i això hau­ria de fer tre­mo­lar el Par­la­ment. En canvi, diuen que supri­mi­ran l'impost de suc­ces­si­ons i ningú no tre­mola. I els cot­xes ofi­ci­als, els reta­llen o què? Entre tots podríem fer una llista de des­pe­ses inne­cessàries i començar a posar-nos d'acord, o ni això no acon­se­gui­rem?

Cal­cu­lin rellotge en mà els minuts que dedi­quen cada dia els tele­di­a­ris de gai­rebé totes les cade­nes al fut­bol –i ja no diguem si hi comp­tem altres esports– i com­pa­rin-lo amb el temps que dedi­quen a temes impor­tants per als ciu­ta­dans i la huma­ni­tat, i sabrem què interessa de veri­tat al públic. I això sense comp­tar-hi els pro­gra­mes espe­ci­als d'esports i les retrans­mis­si­ons de par­tits. No és la tele­visió, és el tele­fut­bol.

Admi­ra­ble com­por­ta­ment el dels japo­ne­sos afron­tant els des­as­tres amb silenci, resig­nació i col·labo­ració. Ima­gi­nem els crits, plors, crítiques al govern i des­co­or­di­nació si el mateix, o menys i tot, hagués pas­sat en un país del Medi­ter­rani, aquí mateix. Ells, allà, ja s'han posat a tre­ba­llar pel futur.

Les tele­vi­si­ons públi­ques, o sigui paga­des amb diners de tots, no hau­rien de ser­vir més per edu­car i for­mar el públic, en lloc de diver­tir l'audiència en com­petència amb les pri­va­des? Els par­tits del Barça ens els poden donar mol­tes altres cade­nes, i per dis­treure'ns també n'hi ha un munt. I ara que hi ha qua­tre o cinc emis­so­res que a la nit orga­nit­zen debats alta­ment poli­tit­zats, a vega­des pro­pa­ganda pura, les ofi­ci­als es ras­quen la panxa?

Les xifres diuen que aquests dar­rers anys hi ha menys divor­cis que abans. Hi ha pare­lles que no es divor­cien però només com­pa­tei­xen pis i ni se salu­den. I hi ha les pare­lles que són pare­lles però no es casen, o sigui que el seu divorci, si n'hi ha, és una sepa­ració. L'altre dia, en un pro­grama popu­lar, Jordi Gonzàlez pre­gun­tava a l'actor Toni Cantó què opi­nava del matri­moni de tres, i tots con­ve­nien que tot arri­barà. Pre­pa­rem-nos, doncs, si tot ha d'arri­bar. El divorci que­darà arra­co­nat pel tri­vorci?