El factor humà

Per què diem ide­o­lo­gia quan volem dir fac­tor humà? No seré jo qui mini­mitzi fins a zero la importància de la ide­o­lo­gia a l'hora de deter­mi­nar el grau d'admi­ració, com­pli­ci­tat o afi­ni­tat amb algú. Però tam­poc no seré jo qui la sacra­litzi. Un amic que ha estat tre­ba­llant qua­tre anys com a mà dreta d'un polític de pri­meríssima fila em fa veure la falla que de vega­des exis­teix entre la imatge pública i la dimensió pri­vada. El meu amic troba insòlit que aquest polític, “un home sense gaire sen­si­bi­li­tat moral” en l'esfera pri­vada, pugui con­ti­nuar pro­jec­tant la imatge social que pro­jecta: de per­sona moral­ment impe­ca­ble. “Fa anys que m'és insu­por­ta­ble escol­tar la seva veu per ràdio o tele­visió; no puc, sé que men­teix, li conec el to de fal­se­dat”, con­fessa el meu amic.

Sovint, als ciu­ta­dans que tan sols tenim una conei­xença del per­fil públic dels gover­nants, un polític se'ns fa més agra­da­ble o des­a­gra­da­ble, més creïble o menys no només per raons ideològiques com sí per allò que genèrica­ment en diem fac­tor humà, aigua­bar­reig d'intuïcions i objec­ti­vi­tats pale­ses. Més enllà de la dimensió ideològica, aquesta set­mana Duran Lleida ha patit una fuga moral capaç de reve­lar uns inte­ri­ors obacs. Fer públic el vot d'una altra per­sona (Joana Ortega) i emfa­sit­zar que “ho he fet perquè m'ha donat la gana, així de clar”, posa el líder d'Unió sota sos­pita. Per què? Perquè les raons del cor són més pode­ro­ses que les del càlcul. La gent pot dis­cul­par Duran Lleida pel seu inve­te­rat afany d'eri­gir-se en espa­nyol ofi­ci­al­ment modèlic o per con­si­de­rar que el seu ego és més impor­tant que no pas la imatge ins­ti­tu­ci­o­nal del govern. Però difícil­ment podrà dis­cul­par aquesta esquerda en el fac­tor humà.