Articles

ca montes

Imaginen

Imaginen que jo sóc el president d'un país xicotet que està a punt de fer-se independent

Ima­gi­nen que jo sóc el pre­si­dent del govern d'un país xico­tet que està a punt de fer-se inde­pen­dent. Ja ho sé que és ima­gi­nar molt, però podem pro­var-ho. Ima­gi­nen que jo diu­menge he de fer un dis­curs solemne. Ima­gi­nen que m'escol­ten dir una cosa com ara aquesta: “Ben­vol­guts con­ciu­ta­dans. Estem a punt de fer un pas històric que serà recor­dat per totes les gene­ra­ci­ons. L'anhel de lli­ber­tat, aque­lla flama que va resis­tir entre les bra­ses quan la dic­ta­dura ens va sot­me­tre, ha renas­cut amb tota la força i ens empeny, ens pro­jecta, ens reclama un futur que ja és a les nos­tres mans, que només depèn de la nos­tra decisió. Ara és l'hora”.

Supo­sem que aquest dis­curs, més llarg i ela­bo­rat, l'escol­ten vostès un diu­menge de sol, agra­da­ble, enmig d'una cele­bració cívica impres­si­o­nant. 

I arriba després el dime­cres.

Ima­gi­nen que jo dime­cres he de fer un dis­curs solemne. Ima­gi­nen que recor­dant encara les parau­les de diu­menge m'escol­ten dir una cosa com ara aquesta: “Xe, com­panys. Estem ja pa pegar un bot que serà l'hòstia. Ma güela es que­darà espantà i no tro­barà l'arròs ni amb ulle­res. Bons collons tenien els fat­xes pa xafar-mos. Ara, perquè mos dóna la gana, farem lo que volem i me la talle si no ho fem. Així que ja ho sabeu: A por ellos oe, a por ellos oe!!!”.

Si fa no fa el dis­curs és el mateix –siguen indul­gents, si us plau–. De fet ve a dir, pam amunt pam avall, la mateixa cosa. Però no és igual en abso­lut. 

Qui m'haguera escol­tat un dia i m'escol­tara l'altre es pre­gun­ta­ria què ha pas­sat. És cert que parle de la mateixa cosa, d'això no hi ha cap dubte, en prin­cipi. Però què ho fa que una posició igual la defense de for­mes tan dife­rents? Com és que no sé man­te­nir la mateix prosa? El mateix to. La mateixa cadència. La mateixa emoció. El mateix batec. El mateix res­pecte. La mateixa elegància. Com és que m'arris­que que el que m'escolta reba impul­sos tan dife­rents, emo­ci­ons tan can­vi­a­des, imat­ges tan para­do­xal­ment allu­nya­des, a risc de dei­xar-lo pen­sarós, inquiet per la meua manca de coherència?

Ima­gi­nen que no parle de regis­tres lingüístics...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.