L'endemà del dissabte

Costaria negar que certes reaccions a la consulta barcelonina del dia 10 han estat, si més no, curioses. Per exemple, les d'El Periódico de Catalunya, un diari que, com el seu homòleg dretà –encara no bilingüe– sempre ha defensat la idea que aquesta consulta no té cap mena d'importància; deu ser perquè tothom entengués fins a quin punt la consulta esmentada fos tan poc important que dos dies abans els d'El Periódico van dedicar la portada sencera a una foto immensa d'uns voluntaris que recollien vots al carrer, recalcada pel titular disciplinari: “Així, no”.

D'altra banda, Giles Tremlett, del The Guardian londinenc –un periodista conegut aquí per la seva manca d'interès, per dir-ho suaument, envers tot el que sigui mínimament catalanocèntric– es va veure obligat a titular el seu article sobre el 10-A: “Gran estímul per a la independència”, que tot seguit va contradir tan bé com podia, dient que els independentistes són minoria, que els seus plantejaments són il·legals... i insinuant que, en tot cas, als catalans només els interessa la seva “prosperitat”.

Dilluns passat, tornant de la feina en bicicleta, la meva companya volia fer drecera a través del Parc de la Ciutadella, però les entrades havien estat obstruïdes per un desplegament massiu de la policia municipal; en preguntar a un dels agents què passava, aquest li va respondre que no ho sabia: una mentida dita amb la intenció lloable d'evitar que el populatxo barceloní pogués veure com els seus companys d'uniforme arrossegaven una colla de senyors de mitjana edat de l'acampada independentista que s'havia instal·lat davant del Parlament. Aquesta mostra de rebequeria poc edificant per part d'un alcalde dit progressista demostra fins a quin punt la independència –ara que el TC ha tancat les portes a qualsevol opció federalista, tan defensada pels conservadors d'Unió i els ecosocialistes d'IC– és una opció que va molt més enllà de les picabaralles tradicionals entre l'esquerra i la dreta, dels equivalents nord-americans de les quals Charles Bukowski solia dir, amb la seva precisió habitual: “Merda calenta o merda freda: és merda igualment”. Des del 13 de setembre del 2009, sembla que gairebé un milió de ciutadans catalans han deixat clar que volen caminar, si més no temporalment, per un camí lliure de tifes.