L'Aquila, Haití, el Japó

El dia 6 es van complir dos anys del terratrèmol a L'Aquila, la capital de la regió italiana dels Abruços. Pocs dies abans, vaig visitar la ciutat. La pujada en cotxe per la carretera que circumval·la el centre històric ja fa encongir el cor. Un seguit d'edificis mig derruïts mig apuntalats, envoltats de tanques i abandonats forçosament pels seus habitants transmet una sensació de profunda desolació, que creix més quan es passeja pells carrers principals de la part antiga, plena d'edificis monumentals apuntalats i esperant una futura restauració, però buits de la gent que cada dia hi anava a treballar o hi vivia. Només algunes botigues en alguns baixos i un hotel han pogut reobrir, però al seu entorn tot són carrers sense vida, sense més humans que els vilatans que es barregen amb els visitants que deambulen pel carrer principal. La rehabilitació, però, va per llarg. Dos anys després, catorze mil dels setanta mil habitants de l'Aquila viuen en allotjaments habilitats per la protecció civil, i quinze mil més s'han buscat allotjament provisional fora de casa seva. Fa poc més d'un any també del terratrèmol d'Haití, i no cal dir que a la tragèdia dels cent cinquanta mil morts s'hi afegeixen les desenes de milers de supervivents que encara malviuen en campaments en condicions infrahumanes. I en el dia a dia dels mitjans de comunicació encara seguim les conseqüències dels terratrèmols, els tsunamis i la crisi nuclear al nord el Japó. Al marge dels milers de morts, al Japó es repeteix la tragèdia dels que han hagut de marxar de casa seva. Fins i tot de llocs que van resistir la força del terratrèmol però que ara són zona d'exclusió per radiació nuclear. A Hironomachi, un poble de cinc mil habitants a 25 quilòmetres de Fukushima, hi queden encara unes quaranta persones. Tots són gent gran i expliquen que es queden perquè no moriran de càncer per la radiació, sinó de vells. Encara que dolgui, es pot viure lluny de casa, en lloc impersonals, fins i tot sobreviure en llocs inhabitables. Però per esperar la mort no hi ha res com a casa. Encara que sigui a soles enmig de la desolació.