El petroli d'Amer
Les reivindicacions dels habitants de Líbia i les represàlies del coronel Gaddafi han incentivat una afició redemptorista de les grans potències per ajudar a establir-hi un règim democràtic. Ja fa més temps, també, que es va començar la intervenció als països del golf Pèrsic amb la intenció de lliurar els afganesos i iranians de l'opressió d'uns líders fanàtics que, segons veus, tenien armes de destrucció massiva a sota el llit. Sembla que s'imposa la idea d'anar cancel·lant dictadures i reparant injustícies a pobles i individus sotmesos. Als anys quaranta, els demòcrates ja es movien per fer fora el general Franco, confiats en els aliats. Però res de res. Ara, després de constatar la tendència independentista dels catalans, arreu del món hi deu haver romàntics –no hi ha brigades internacionals per a això?– desitjosos que un dia Catalunya sigui lliure. Però, mentrestant, em pregunto per què en uns lloc s'actua o es pressiona amb força i en altres no. Què hi ha al darrere que mou, segons com, tantes consciències benefactores? I si, per casualitat (!), fos el petroli? M'ha vingut una inspiració sobtada. No podríem tornar a examinar bé aquell pou d'Amer, l'aigua del qual –fa anys– dibuixava llunes multicolors i tufejava una mica? Potser llavors trobaríem més altruistes (?) que vindrien a ajudar-nos a reconquerir els nostres drets. La clau la tenen, doncs, els americans. Perdó, els amerencs.
