La sotragada independentista

El diumenge 10 d'abril es va fer la darrera onada de consultes per a la independència de Catalunya en una vintena de pobles i a Barcelona. El procés havia començat el 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt. En aquest any i mig llarg, més de 500 municipis i unes 900.000 persones s'hi han pronunciat. El sí ha obtingut un 95%. La participació s'ha situat en el 20% del cens electoral. Les dades són les que són i cadascú les pot valorar segons com honestament les vegi, però és indiscutible que la qüestió de la independència de Catalunya ha sotragat el debat i el mapa polític del país i que les consultes hi han tingut un efecte dinamitzador.

Els qui són contraris a la independència de Catalunya diuen que és una irresponsabilitat distreure's en aquest debat en l'actual moment de crisi econòmica. La inoportunitat va ser també l'argument de CiU per a abstenir-se al Parlament en la votació de la llei de declaració d'independència de Catalunya. No obstant, malgrat aquests esforços per espolsar-se-la, la qüestió de la independència es manté ben viva i va guanyant adeptes i va generant iniciatives socials com la que proposa recuperar l'esperit de l'Assemblea de Catalunya del 1971 i que ha convocat una Conferència Nacional per l'Estat Propi, a finals d'abril. Que l'independentisme es mostri més vigorós i assenyat en la societat civil que no pas en la política oficial no desmereix, precisament, la ciutadania ni el moviment.

La independència de Catalunya apareix a ulls de cada vegada més catalans com la forma més eficaç i més justa de resoldre bona part dels mals que assolen el país i, una vegada per totes, el seu encaix a l'Estat espanyol. L'independentisme ha deixat de ser el sentiment d'uns quants que se senten catalans i prou i que no volen ser espanyols, i ha esdevingut, també, una qüestió econòmica. Cada cop hi ha més catalans que creuen que si Catalunya fos independent viuríem molt millor i, a més, no hauríem de patir greuges intolerables ni incomprensions i desaires inacceptables. La vitalitat i el creixement del moviment independentista resideix en aquests factors. Tot això és força obvi i qui no ho reconeix és perquè li fa por veure-ho i comprendre a quin desenllaç s'aboca.

La qüestió és dilucidar fins a quin punt i fins quan els polítics catalans es resistiran a abordar la qüestió de la independència de Catalunya de manera oberta i sincera i deixaran de grapejar-la amb finalitats electorals, bé sigui per a captar els vots dels partidaris, o bé sigui per a aconseguir els dels contraris. Si hem de fixar-nos en la captinença que tenen respecte d'altres afers, com el de les mesures per a superar el tràngol econòmic en què ens hem enfonsat, mala peça al teler.

Ja fa molts anys que la divisió entre esquerres i dretes ha deixat de tenir sentit o, si més no, ha perdut bona part dels fonaments que la van originar. A Catalunya, a més d'aquest eix de divisió tradicional, n'hi ha hagut sempre un segon que separava els catalanistes dels espanyolistes. La sotragada independentista dels darrers anys ha somogut aquest segon eix i el desplaçament ha fet entrar en joc els independentistes. Els efectes han afectat el bàndol catalanista i els qui més l'han rebuda han estat els partidaris de la via federalista o confederal, que amb el temps es va observant com una solució esgotada.

Ara: observant el comportament dels partits davant el moviment independentista i davant la crisi econòmica, podem concloure que una sacsejada i l'altra han provocat un tercer eix de divisió social que ja no té res a veure ni amb la ideologia ni amb els sentiments nacionals i que més aviat té a veure amb la professió de cadascú. Aquest eix divideix els ciutadans entre els professionals de la política i els no professionals. Em sembla una divisió dramàtica.