A les portes del demà

La Núria i l'Adrià acaben de fer dotze anys i a la seva infantesa hi balla el record de l'endoscòpia, l'anestèsia i els llits d'hospital on els han tractat d'una malaltia crònica. Han entrat a l'adolescència sabent que conviuran sempre més amb els medicaments i precisament són els metges, juntament amb els pares, els que treuen més bona nota en la valoració que en fan del món dels adults. L'hospital és com a casa nostra, afirmen amb una maduresa que fa feredat. S'estimen Olot, la ciutat on van néixer, perquè és una ciutat sana i neta, però troben que últimament surt massa malparada als mitjans. També troben que els polítics ho espatllen tot i no arreglen res i que no paga gaire la pena anar a votar quan tens prou edat per fer-ho. L'ordinador no el tenen pas a l'habitació perquè els pares no els deixen i, de totes maneres, saben que cal no abusar-ne perquè si no acabaràs portant ulleres. La Núria ja en necessita, però s'ha fet unes lentilles perquè diu que així queda més bé. A la mà hi porta guixat un missatge, potser un nom d'enamorat, però no m'ho vol pas explicar. L'Adrià és de l'Espanyol i guarda com un tresor la samarreta que el porter del primer equip li va regalar no fa gaire. Tots dos van parlant de com veuen el món i de com hi viuen mentre el fotògraf els retrata per il·lustrar el reportatge on explicaran la peripècia de la seva malaltia. A vegades, és en els petits on els grans podem trobar la fortalesa que ens manca. Un dia, el destí va apuntar la Núria i l'Adrià a l'equip dels perdedors, però ells van decidir que jugarien el partit per guanyar-lo. Ara, asseguts al menjador de casa seva, parlen dels companys de classe i dels mestres, dels amics i dels pares, de què voldrien ser quan creixin, optimistes i enriolats, amb la força dels dèbils, amb el coratge dels valents de debò, amb l'empenta dels qui només tenen dotze anys i, malgrat els contrallums que ja els ha enviat la vida, empenyen decidits les portes del demà.