ca montes
Visca Islàndia!
i no escoles o petites empreses o aturats?
Islàndia és ara mateix un dels països del món que cal seguir amb lupa. Després de dècades essent un remot país discret i decent, la petita illa es va veure arrossegada pel comportament demencial dels seus bancs tot just privatitzats. Els seus banquers es van distingir per ser dels més dements del planeta pel que fa a inversions i operacions estranyes i quan la crisi va esclatar Islàndia simplement es va enfonsar en la misèria.
Però el que ha estat i és destacable des d'aleshores és que els islandesos han decidit no fer el que estem fent tots els altres, no pagar de forma submisa els excessos dels nostres banquers amb els diners de tots. En dos referèndums seguits els islandesos han dit al seu govern que no pague amb fons públics els deutes que tenen els seus banquers amb països tercers, molt especialment amb la Gran Bretanya. I les amenaces dels grans estats no els han causat cap por. El govern islandès ha intentat que la població vote a favor del pagament estatal dels deutes privats, els diaris islandesos i la classe política en general han apel·lat a la responsabilitat del país. Però els ciutadans simplement han anat a votar en referèndum i han dit que no, que ells no tenen per què pagar uns deutes que han enriquit quatre delinqüents i que equivalen a un quaranta per cent del PIB local.
La reacció del poder financer i polític internacional ha estat una barreja d'incredulitat, por i ràbia. Paul Myners, secretari d'estat de finances britànic, ha amenaçat Islàndia dient que serà una pària aïllada de l'economia mundial. La Unió Europea ha amenaçat d'aturar l'adhesió de l'illa a la Unió i els penques aquests dels ràtings han abaixat el del seu govern a un nivell que ni Burkina Faso.
Tanta reacció desproporcionada posa en relleu la valentia del poble islandès però també demostra la fragilitat i la immoralitat d'això que en diuen el rescat dels bancs. Per quina raó hem de pagar nosaltres les festes d'uns pocs? Per què rescatar bancs i no escoles o petites empreses o aturats? Per què decideixen uns pocs i no tots?
