Laberints

Una soci­e­tat s'hau­ria de valo­rar en funció del nom­bre de labe­rints que ha creat a l'hora d'aten­dre les deman­des soci­als dels seus ciu­ta­dans: com menys n'hagi creat, millor; com més n'hagi fabri­cat, més allu­nyada es troba del que seria l'ideal. Hi ha grups en la nos­tra soci­e­tat que podrien fer una autèntica classe magis­tral sobre el que és tro­bar-se en el cen­tre d'una munió de camins inex­tri­ca­bles i no tenir cap mà que els per­meti aga­far la via cor­recta i sor­tir d'un embull que sem­bla que mai no tin­gui fi. Par­tint de la base que l'obli­gació de les admi­nis­tra­ci­ons és der­ruir tot aquest gar­buix d'entre­cre­ua­ments des­es­pe­rants i cons­truir un camí pla­ner, que no ens faci per­dre ener­gies en coses que són de sen­tit comú, el pro­blema també rau en els que sem­pre hem sabut que exis­tei­xen els labe­rints però no ens hem donat per al·ludits fins que, per­so­nal­ment, ens hi hem tro­bat a dins, total­ment per­duts. Pot­ser ho hem posat massa fàcil als qui, en comp­tes de dedi­car totes les for­ces a pla­ni­fi­car i bus­car els millors camins que ens por­tin de la manera més efec­tiva i directa a la solució dels pro­ble­mes, han optat per posar pegats i recórrer a les solu­ci­ons basa­des en la impro­vi­sació; en l'excep­ci­o­na­li­tat, en lloc de la nor­ma­li­tat. Ja sabem que és molt còmode anar per un car­rer ample i sense tenir cap pro­blema per tro­bar la sor­tida. Però hem d'enten­dre que si tots els que no es tro­ben en algun d'aquests labe­rints no donen la mà als que s'hi enfron­ten cada dia i no els ofe­rei­xen el seu suport per recla­mar que s'ender­ro­quin, són còmpli­ces d'aquesta situ­ació i no tin­dran cap dret a quei­xar-se quan s'hi tro­bin.