Articles

Feina de monjos

Hi ha un parell de situ­a­ci­ons d'actu­a­li­tat que han pas­sat des­a­per­ce­bu­des enmig de l'aigua­bar­reig de lli­bres i de roses d'aquests dar­rers dies. Per una banda, el com­promís del Barça amb la Pla­ta­forma per la Llen­gua. És un pas impor­tant per con­ti­nuar estant en la pri­mera línia de defensa de la llen­gua per part del pri­mer equip català.

En segon lloc, hem lle­git unes decla­ra­ci­ons a La Van­guarda de l'arque­bisbe de Toledo on, inter­ro­gat sobre el naci­o­na­lisme de l'Església cata­lana, res­po­nia amb l'anècdota d'una con­versa que havia tin­gut amb un capellà català anys enrere, cata­la­nista. El pre­lat deia: “Lo curi­oso es que el 98% de su feli­gresía era de habla cas­te­llana…” Si lle­gei­xen l'entre­vista esmen­tada veu­ran que el bisbe ho afirma sense mala fe. Però, a la pràctica, el que fa és situar-se –i aquí el lap­sus lin­guae és evi­dent– dar­rere la trin­xera dels que espe­ren que no quedi ni un cata­la­no­par­lant per tal de després afir­mar: “Per què fer mis­ses en català, si no el parla ningú?” Iván Tubau, aquest curiós catedràtic de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, ja fa temps que ho diu. És un dels cro­ats de les xifres estadísti­ques refe­ri­des a la nos­tra llen­gua. Li encanta com­pro­var com, cada vegada, hi ha menys gent que la parla. Quan escriu un arti­cle a El Mundo o l'entre­vis­ten, si li ve al cas, ho deixa anar: “Per què tant de mulla­der per una llen­gua que ja només parla el qua­ranta per cent de la població?” (la dada és falsa i interes­sada, però la llença). O sigui, pri­mer dei­xes d'ali­men­tar la per­sona i després, davant l'estat depau­pe­rat, dius, “per què aju­dar-la si igual­ment es morirà…”

És la mateixa posició dels nord-ame­ri­cans davant els indis. Pri­mer els van mas­sa­crar, després van pre­gun­tar-se com és que hi ha pro­blema indi, si no n'hi ha, d'indis. I tot seguit, els que que­da­ven, van tan­car-los a la reserva.

Tor­nem al senyor arque­bisbe. Li pre­gun­ten sobre la con­sulta del diu­menge 17 sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya i li fan l'obser­vació que els mon­jos de Mont­ser­rat van pre­gar perquè “cada poble i nació puguin triar lliu­re­ment…” El bisbe res­pon que cal pre­gar “para que los pue­blos se lle­ven bien entre ellos”. És deliciós, pas­sen els anys, els segles i el llen­guatge críptic i ambigu de les auto­ri­tats eclesiàsti­ques no varia. Sí, mon­se­nyor, tots volem que los pue­blos se lle­ven bien entre ellos. Però perquè això es doni, ha d'haver-n'hi com a mínim dos, de pue­blos. I que l'un no es mengi l'altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.