PSC

Jo tinc la impressió, PSC, que no saps exac­ta­ment què fer. Els teus diri­gents es des­pen­gen cada dia amb opi­ni­ons sobre el teu esde­ve­nir, però amb fran­quesa... ja saben on cal por­tar-te? Des d'aquells anys 70 de pana i sarró, de cabells llargs i pan­ta­lons amples, jura­ria que les coses s'han cap­gi­rat del tot. Ales­ho­res ser d'esquer­res era qüestió de vida o mort, i ser català era un acci­dent fami­liar. Avui és a la inversa: el país ha de triar entre viure o morir, i la des­tra o la sinis­tra són tan impor­tants com por­tar bar­ret o no.

Davant d'això, tu què has de ser de gran i a què t'has de dedi­car? A ges­ti­o­nar el pre­sent? A fer publi­ci­tat de tu mateix? En els dar­rers temps, PSC, jo diria que sobre­tot t'has dedi­cat a con­ser­var. A man­te­nir allò que, cer­ta­ment, va cos­tar tant de gua­nyar; el res­pecte a la bar­ri­ada, la devoció pel sec­tor públic, l'equi­li­bri entre comu­ni­tats dife­rents... D'acord, mol­tes gràcies pel teu rol històric. Però la història passa de llarg, i de sobte ens tro­bem amb el futur. Què vols fer tu el dia de demà?

Si passa allò tan ter­ri­ble que t'anun­cien les enques­tes, d'aquí a unes set­ma­nes tindràs feina grossa a inter­ro­gar-te sobre què t'ha pas­sat. Com has arri­bat al punt on hauràs arri­bat, com després de tenir-ho tot, vull dir tot el que es pot tenir en la política cata­lana d'ara, hauràs pas­sat a no tenir res, vull dir res en política cata­lana, que real­ment és molt poc. Jo de tu ani­ria pen­sant què vols ser quan siguis gran, de debò que ho faria ara mateix, abans de des­co­brir que el futur ha dei­xat d'exis­tir.