Banca i guerra de dipòsits

És realment sorprenent que algunes coses publicades sobre l'economia espanyola en fonts estrangeres no tinguin cap mena de repercussió al país. La setmana passada, Miles Johnson es referia, en les pàgines salmó del FT, a la “guerra dels dipòsits” dels bancs i de les caixes domiciliats aquí. I deia que uns tipus d'interès del 5,5% per dipòsits a 12 mesos superen àmpliament els beneficis que les entitats poden aconseguir si concedeixen crèdits amb aquests diners mateixos. L'explicació d'aquest capteniment tan absurd és que la preocupació pel deute sobirà del Regne d'Espanya i els dubtes cada vegada més grans sobre la qualitat dels préstecs de les entitats financeres del país, signifiquen que el preu que cal pagar és més elevat que el de molts altres països. De fet, per a col·locar els seus bons, el govern espanyol paga 200 punts bàsics, és a dir, un 2% més que la línia de flotació de l'interès aplicat a la zona euro per als crèdits interbancaris. A més a més, la proporció dels dipòsits en el conjunt dels fons que s'han prestat està molt per sota del nivell desitjable, prudent i raonable. És per això que s'ha desencadenat la guerra dels dipòsits a rap i estira cabells.

Se'n recorden, de quan ZP ens va dir emfàticament i amb petulància que els bancs i les caixes espanyoles eren els més sòlids del món? Doncs ara surt Jonathan Tepper, analista de la Variant Perception i col·laborador del Bloomberg i de la CNBC i diu que el govern espanyol està en fallida intel·lectual, que els principis de Zapatero són els Groucho Marx (són aquests, però si no li agraden en tinc d'altres de diferents), i que si algun inversor es creu que els bancs i les caixes espanyols són dels més forts d'Europa, és que ha fumat crack. Cita Plaute (Titus Marcius Plautus) que el s. III aC va escriure: “Sóc ric perquè no pago els meus deutes”. I remata amb l'afirmació que Espanya és un desastre que està a punt de produir-se i que pot emular el Japó. L'any passat, els crèdits concedits pel BBVA eren el 217% dels dipòsits (només a Espanya) i els del Santander, el 163 % (a tot Europa). Òbviament, la utilització dels dipòsits per préstecs d'aquest nivell, si no es pot repercutit el cost als clients, fa caure els beneficis en negocis com ara les hipoteques. Segons el Banc d'Espanya, la xifra total d'interessos pagats per la banca a estalviadors i empreses l'any 2010 va ser de 25.700 milions d'euros, és a dir, un 20% més que el 2006. Mentrestant, durant el mateix període, els interessos cobrats només van augmentar un 1,3%. Per tant, la previsió és que enguany els ingressos baixaran un 10%, per més que s'intentin vendre productes d'assegurança o de targeta de crèdit als dipositants.

En la cursa per a obtenir dipòsits hi participen caixes com ara Novacaixagalicia i Catalunya Caixa que han rebut diners de rescat del FROB i que, nogensmenys, estan oferint un 3,76% anual, cosa que, naturalment, irrita els seus competidors en veure que, en aquesta guerra suïcida, n'hi ha alguns que tiren amb pólvora del rei. Per si això fos poc, l'anunci d'una possible legislació que imposi topalls a unes remuneracions excessives del diner dipositat, per exemple un màxim d'un 1% per sobre de l'euríbor, encara inspira més inquietud. Sobretot perquè algunes entitats, especialment caixes, ja han començat a donar més remuneració en forma de premis lligats als resultats d'un pilot de motociclisme o d'un equip de futbol, o bé si es posen a regalar televisors o Ipads. Tot això ja estava previst de l'any passat, ja es va anunciar que el 2011 hi hauria uns importants venciments de deute (potser 97.506 milions d'euros) i que l'abril seria un mes particularment complicat. D'aquesta xifra, 27.480 milions corresponien al Santander; 18.287, al BBVA; 10.580, a Caja Madrid, i 8.500, a La Caixa. No és, doncs, estrany que, després d'haver superat, amb ferides lleus i unes primes de risc més altes, les dues primeres situacions d'alarma, hi hagi preocupació per l'eventual tercer cop. En el primer episodi, hi vàrem deixar la retallada dels funcionaris. En el segon, les pensions i la reconducció de les caixes. Però l'ulterior capítol, si arriba, significaria descartar els rescats i admetre que la reestructuració del deute podria exigir, començant per Grècia, el quitament d'una part del deute. De manera que Emilio Botín ha sortit a la palestra i, en l'última reunió dels grans factòtums i grans fortunes, tot parlant també en nom de Francisco González del BBVA, va reclamar mesures urgents, perquè si ens posem un 2,5% per damunt del cost dels bons alemanys, l'economia espanyola no podrà resistir. Finalment, el governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, alerta la banca que ha descobert la Mediterrània i que aquest serà un any molt dur. I, de passada, dispara contra el mercat de treball per dissimular potser que, de moment, el que ens ha fotut a tots és el mercat financer que ell, per cert, no ha supervisat adequadament i amb el rigor necessari per a fer complir la regulació vigent.