Exuberància

La tar­dor és el temps de la poètica de la malen­co­nia, així com la pri­ma­vera és el temps de la poètica de l'exu­berància. Però en l'ambi­ent pre­do­mi­nant i en aquest xup-xup que fem bullir cada dia els mit­jans de comu­ni­cació la poètica pri­ma­ve­ral queda sub­or­di­nada a d'altres rea­li­tats escas­sa­ment líriques. Temps abans de Set­mana Santa ja se sen­ten tot de mals ave­ranys: ame­na­ces de vagues, de col·lapses mas­sius. En aquest 2011, la coin­cidència de la diada de Sant Jordi amb el dis­sabte sant, sem­blava un càstig diví i una ruïna. Flo­ris­tes i lli­bre­ters excla­ma­ven: què farem? Ai, Senyor! Què hau­rem d'inven­tar? Després ha resul­tat que tot ha rut­llat d'una manera rao­na­ble. Alguns sem­pre tin­dran motiu de queixa; d'altres, més pon­de­rats, es con­for­men. Però això, més que qüestió de números, és qüestió de caràcters. En la Set­mana Santa actual molta gent viu amb un ull al cel –pel risc de pluja, sobre­tot– i l'altre a la caixa. La nos­tra pri­ma­vera és inse­gura: temps de rui­xats, de vega­des temps de lle­vant, dies de vent, dies de sol. Això fa patir molt el pri­mer sec­tor econòmic del país, perquè aquesta ines­ta­bi­li­tat, diuen, afe­gida a l'ambi­ent de depressió, per­ju­dica els calai­xos. A l'hora del balanç, però, resulta que tot­hom s'ha defen­sat més o menys. A mun­ta­nya a penes hi ha neu, però n'hi ha que llis­quen pel petits cor­ri­ols nevats que encara que­den. La tem­pe­ra­tura de l'aigua de mar pot ser, per exem­ple, de 14º. Però n'hi ha que cele­bren en colla el pri­mer bany de l'anyada i quan sur­ten de l'aigua es revénen amb una tassa de brou. Entre el que s'acaba i el que comença tot és una mica aga­fat pels cabells. Les per­so­nes amb un sen­tit més fidel a la rea­li­tat estricta de l'estació es decan­ten més aviat pel turisme rural. “He vin­gut a des­can­sar i a veure aquests camps tan verds”, deia, a la tele­visió, un senyor des de la ter­rassa d'una casa de pagès. En efecte, la vista era esplèndida. La magnífica quadrícula verda, irre­gu­lar, dels camps de cereal, sem­brats fins a l'horitzó. Exu­berància de la pri­ma­vera, que enguany és fron­dosa, humida, un pèl avançada.