Quin Sant Jordi!

I a Madrid, on plovia a bots i barrals, sense la continència imposada pels meteoròlegs. Això va mitigar els efluvis de pietat: la majoria de processons no van sortir a escena. Una dona, que ens va dir que era equatoriana, se'n lamentava: “¡Yo quería darle las gracias a Jesús del Gran Poder por la victoria del Madrid en la copa del Rey de España!” A casa, gràcies a la pantalleta, jo llegia el pregó de Miquel Desclot a Granollers: “La puput i l'abellerol ratllen l'aire amb pinzellades de matisos exòtics d'importació tropical”, tot marcant la primavera, després d'haver-nos dit que “ens hem inventat les festes, en definitiva, per no trobar-nos sols i abandonats al món”. De fons, la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, mentre cuinava per a dues famílies veïnes.

Avesat a regalar una dotzena de roses –vermelles i sense complements vegetals, i menys encara estúpides espigues malaguanyades–, em vaig esverar: dues floristeries del barri feien pont; la tercera, només tenia roses pansides. La recerca no va ser fàcil: les roses, finalment, van aterrar a casa i encara fan el fet, quan escric aquesta nota.

A l'hora de l'àngelus, me'n vaig anar cap a Blanquerna, a tocar de la Cibeles, espai maleït perquè feia massa poc que van okupar la plaça milers de trencacopes, entre els quals un, a qui diuen Pepe, que, amb gest obscè i no sancionat, fa botifarra als seguidors del Barça. La llibreria de la Generalitat, ben al contrari, era plena-plena-plena de compradors de llibres, majoritàriament catalans, als quals els organitzadors oferien copes de cava, avellanes del Baix Camp i roses. Aconsellat per qui mai no em desempara, vaig comprar el darrer llibre de Carme Riera, Natura quasi morta, i l'esplèndid darrer disc de Raimon, Rellotge d'emocions.

Celebració final a casa: la dona, que tornava de l'hospital on treballa a favor de la salut d'infants i d'adolescents malalts, arribava tard. I em deia, tendra, que per sort les rebaixes contra una sanitat sostenible encara no havien afectat les roses d'un hipotètic sant Jordi.

El dia va acabar sense ensurts: un Barça moix, ensopit, va poder vèncer un Osasuna rocós (i amb ganes). Amb llibres, roses i cançons genuïnes, si tens la sort que la pluja controli excessos de pietat de carrer, una Setmana Santa a Madrid pot arribar a ser la festa major d'una nació com cal. (Només ens falta, ai las!, la tal nació).