Com ens enreden!

Eduard Punset, un cop honrat amb la Creu de Sant Jordi, no s'ha pogut estar de disculpar-se davant el gran públic, no fos cas que algú pensés que és un d'aquests catalans obsedits per la pròpia identitat per falta de neurones. El tòpic d'una Catalunya tancada en ella mateixa és tan vella com Espanya, i neix d'un problema lògic irresoluble: Catalunya és Espanya però no és com Espanya, per tant té un defecte que s'hauria de corregir. La premissa prèvia, inamovible, és que hi ha una manera de ser espanyol, i no dues com s'han entestat a afirmar successives generacions de catalans infructuosament oberts i permeables a la influència forastera. Però renyar els catalans es ven bé, i si ho fa un català li plouran medalles espanyoles sense que ningú gosi retirar-li les catalanes. Tancats els catalans? Si la doctrina oficial és que això és una terra de pas –abans dèiem: som una nació, ara sembla que hem posat una fonda–; si n'hi ha prou d'estar per aquí sense fer gaire res perquè us apliquin gentilment el gentilici català; si som capaços d'estalviar en hospitals però no de deixar de subvencionar qualsevol fira o festa que ens sigui estranya, si no hostil; si ningú no gosa armar un sarau artístic sense qualificar-lo de mestís, fronterer i integrador; si la fusió és un tòtem, la tradició un tabú i aviat ballarem sevillanes amb barret mexicà sota una haima. Estem oberts a totes les cultures excepte a la pròpia, i no sabem veure que això de la multiculturalitat és com la borsa: n'hi ha que guanyen i n'hi ha que perden, i a nosaltres, que ja veníem d'un llarg silenci, en el mercat global ens ha tocat el rebre. I suportar els acudits dels qui creuen que encara no hem rebut prou i que a sobre hauríem de donar les gràcies: quina creu!