El casament reial
els valors propis d'una institució democràtica (igualtat d'oportunitats o elecció dels seus membres)”
És millor no voler-ho entendre racionalment. Intentem distreure'ns admirant el vestit de la núvia, la bellesa de l'abadia de Westminster, els cants de la cerimònia, el discutible gust d'algunes de les convidades per triar la seva pamela... És molt més reconfortant aquest exercici frívol però entretingut, que no intentar entendre quin sentit té la institució monàrquica en un país democràtic en ple segle XXI. Si, a més, hi afegim el context de quasi bancarrota que viu l'estat del benestar al Regne Unit, encara és més difícil d'assumir que la família reial s'hagi gastat uns 40 milions d'euros en una cerimònia com aquesta. Igual que també és difícil d'entendre com milers i milers de britànics han sortit al carrer per celebrar la fastuosa boda; el mateix carrer que en els últims mesos s'omple de manifestacions contra les retallades pressupostàries en educació, sanitat i serveis socials més sagnants des de la Segona Guerra Mundial.
La monarquia és part substancial de l'organització de l'Estat, però no compleix els valors que es demanen a una institució democràtica (igualtat d'oportunitats, per exemple; o elecció dels seus membres). En el cas britànic –i per fer-ho encara més irracional– el monarca també assumeix la funció de cap de l'Església i cap d'estat del Canadà, Austràlia i altres països de la Commonwealth. Als segles XVIII i XIX, els seus partidaris defensaven la monarquia com el millor sistema per garantir l'estabilitat d'un país (o d'un imperi). Més que les eleccions, els presidents, els parlaments o altres formes més democràtiques. La monarquia –aquí, i a la Xina dels mandarins o la Rússia dels tsars– va ser una garantia de continuïtat d'una classe dominant, en molts casos competent, però també despòtica. Els francesos van guillotinar Lluís XVI en un acte d'alliberament popular, però després van passar dos segles (16 constitucions i diverses guerres i alçaments militars) fins que van trobar un sistema estable per substituir la monarquia.
Amb excepcions notables –com l'espanyola– les monarquies existeixen per llarga i
ininterrompuda tradició. Així, els principals arguments al seu favor no són en positiu,
sinó en negatiu: ¿per què canviar un sistema que funciona? ¿què aportaria de millor
un cap d'estat elegit per sufragi universal
o pel Parlament? I les respostes no són clares. Hi ha repúbliques estables que funcionen perfectament, com França, Alemanya, Irlanda o l'Índia; però també hi ha monarquies constitucionals del tot eficaces, com Noruega, Suècia o Dinamarca. Entenguin-me: aquests països són estables i, per tant, no els ha calgut abolir la monarquia; no és perquè tinguin rei o reina que són més estables. Als països on el president assumeix també les funcions del cap del govern és
veritat que això provoca algunes disfuncions tant d'organització com de legitimitat (¿té lògica que el cap de l'Estat sigui el
líder d'un partit polític en contínua batalla electoral amb la resta de partits?). En aquest sentit, potser algú que estigui apartat de la lluita política diària pugui fer millor la funció d'unificació d'un país. O, dit d'una altra manera, pot dedicar-se a les funcions protocol·làries pròpies del càrrec (es calcula que la meitat del temps de feina d'un president dels Estats Units es destina a obligacions oficials sense contingut polític).
La discussió és llarga i antiga, i els monàrquics difícilment canviaran de parer després de llegir aquest article, ni els republicans s'hauran convençut de canviar de bàndol després d'admirar l'espectacle d'ahir al
matí a Londres. Després d'haver viscut cinc anys al Regne Unit i tenir molts amics
britànics, tinc un consell per als que no
entenguin la popularitat de la monarquia
en aquell país. El més semblant per als
catalans és el sentiment que ens provoca
el Barça. L'eufòria que ens donen les
seves victòries; o el mal humor que sentim després d'una derrota és tan irracional com l'adhesió que senten la immensa majoria dels britànics davant la figura venerable d'Isabel II. És un símil vàlid perquè va directament al cor, a un sentiment d'adhesió a
un fenomen que uneix una nació. Com deia, millor no voler-ho entendre racionalment.
