Lliga per inanició

Més que sumar punts, el Barça des­compta jor­na­des. Des que va sor­tir amb vuit punts d'avan­tatge el 16 d'abril al Ber­nabéu, l'equip de Guar­di­ola es dedica a admi­nis­trar l'avan­tatge per espe­rar que el títol de lliga cai­gui com fruita madura. Com més aviat millor, sí. Però sense córrer ni un risc, sense per­dre de vista quins són els objec­tius pri­mor­di­als d'aquí a final de tem­po­rada. El Barça ha posat el pilot automàtic en la lliga i ha posat l'atenció per­so­na­lit­zada en les cites clau. Té dos par­tits fona­men­tals fins a final de tem­po­rada i tot el que suc­ce­eixi en els par­tits de lliga que que­den hi està con­di­ci­o­nat. El segon par­tit clau, a més, depèn del pri­mer.

El pri­mer és el de dimarts, amb la feina mig feta pel gran resul­tat de dime­cres pas­sat a Madrid. És un bon coixí, però no és per que­dar-se a dor­mir. Fer valer un 0-2 en unes semi­fi­nals de lliga de cam­pi­ons no és bufar i fer ampo­lles. I menys si el rival és el Real Madrid, i de cap manera si aquest par­tit és l'última opor­tu­ni­tat que té el club blanc per poder evi­tar caure en una dinàmica auto­des­truc­tiva de les dimen­si­ons de la tensió ambi­en­tal que ha estat capaç d'acu­mu­lar el seu entre­na­dor. El Barça ha de ser cons­ci­ent que el par­tit pot ser una col·lecció de tram­pes i més sem­blant a una guerra oberta que a una com­pe­tició fut­bolística. Això comp­tant que els juga­dors del Real Madrid esti­guin dis­po­sats a exe­cu­tar el pla que hagi pre­pa­rat José Mou­rinho, una cosa que ja es posa en dubte després de les crítiques de Cris­ti­ano Ronaldo al seu sis­tema de joc, unes crítiques que sem­bla que com­par­tei­xen altres juga­dors de la plan­ti­lla. Però en el cas que els juga­dors blancs vin­gues­sin a Bar­ce­lona deci­dits a fer auto­gestió al marge del que els ordeni l'entre­na­dor, també serien un equip molt perillós. La der­rota per 2-3 amb el Sara­gossa a casa no és un bon símptoma de l'estat de salut de l'equip blanc. Però el de dimarts és el par­tit més a vida o mort que han tin­gut en molt de temps. Una eli­mi­natòria entre el Barça i el Madrid sem­pre té un doble efecte: el posi­tiu pel que venç i el nega­tiu pel der­ro­tat. I les con­seqüències con­següents. D'això es tracta el par­tit de dimarts.

El segon par­tit clau és la final de Wem­bley. Però fins dimarts a la nit no cal dedi­car-li ni un ins­tant.

El Barça tenia ahir una bona opor­tu­ni­tat per que­dar-se a un punt del títol de lliga, després de la victòria del Sara­gossa al Ber­nabéu. Ho va inten­tar amb una ali­ne­ació de Guar­di­ola total­ment con­di­ci­o­nada pel par­tit de dimarts. En el coixí de la lliga sí que poden des­can­sar els juga­dors tocats, els més can­sats. I fa goig anar veient els joves del plan­ter sumant minuts en l'alta com­pe­tició. Ahir, sobre­tot Mon­toya i Fontàs. El pit­jor del par­tit, pre­ci­sa­ment, va ser la frac­tura de clavícula del late­ral dret, per una dura i injus­ti­fi­cada entrada d'un veterà, Raúl Tamudo. També la lesió de Milito, que deixa l'equip encara amb menys recur­sos. La der­rota a Ano­eta no és gens pre­o­cu­pant. Sim­ple­ment, allarga el desen­llaç anun­ciat de la lliga. Però, posats a bus­car-hi aspec­tes posi­tius, pot ser­vir per apai­va­gar amb vista a dimarts un pre­vi­si­ble ambi­ent d'eufòria que hau­ria supo­sat la com­bi­nació de la der­rota del Madrid i una victòria del Barça a Ano­eta.

L'equip va començar molt bé el par­tit. Amb l'estil reco­ne­gut jugui qui jugui i amb l'acti­tud necessària per domi­nar el par­tit. En només cinc minuts ja havia tin­gut dues oca­si­ons. El tècnic de la Real, Martín Lasarte, es va ado­nar que si els seus juga­dors no posa­ven una marxa més en la pressió, el par­tit no tin­dria gaire història. La inten­si­tat dels bas­cos va donar vida al par­tit, però no va evi­tar que Thi­ago posés el Barça en avan­tatge. Va ser el Barça el que es va entes­tar a endor­mis­car el joc. Fins a la mitja part. Al segon temps la Real el va posar a prova. Va empènyer més, i el Barça es va que­dar on era. El gol de l'empat va fer justícia. I va fer des­per­tar els blau­grana, que van mar­car l'1-2, en un cop de cap de Milito que l'àrbi­tre va anul·lar injus­ta­ment. El gol de penal de Xabi Pri­eto va ser­vir per recor­dar que els par­tits igua­lats també es poden deci­dir per acci­dent.

La der­rota també va evi­tar que el Barça igualés un altre rècord. Els rècords es donen per fets quan es parla d'aquest Barça, però ahir es va veure com és difícil batre'ls. Era el de més par­tits seguits imba­tut en la lliga, al camp de l'equip que encara el tindrà, amb aquells magnífics juga­dors que eren Zamora, Satrus­tegi i López Ufarte. Eren 32 par­tits d'imba­ti­bi­li­tat, i el Barça es va que­dar en 31. Déu n'hi do. Però, al final, una anècdota. Res a veure amb el par­tit de dimarts. Un petit big-bang.