LA CONTRACRÒNICA
Jo a Wembley, tu al psicòleg
El Barça està feliç, alliberat. I ja fa les maletes per tornar a Wembley. El futbol està en pau. Mourinho es va absentar i el futbol va tornar al camp. El Barça no ha deixat de jugar mai a futbol i ahir el Madrid s'hi va afegir. Massa tard. El partit va ser magnífic, com ho podien haver estar els altres tres de la sèrie de clàssics. Sense la toxicitat de l'entrenador portuguès, l'espectacle va ser digne de veure. De veure el que el Barça vol fer en cada partit que juga i de veure el que el Madrid és capaç de fer quan s'ho proposa. Els blaugrana van ser millors, sí. Però els blancs es van expressar com un equipàs. El Barça s'emporta merescudament el premi de la classificació i el Madrid segurament es penedirà del que va fer dimecres passat. Si el seu entrenador es dóna per al·ludit, és clar. Ja s'ho faran.
I al quart dia hi va haver partit. Dos equips, una pilota. Dues ambicions. Era el que faltava en aquesta sèrie, marcada fins ahir per l'afirmació de Guardiola i la negació de Mourinho. El tècnic portuguès es va quedar finalment a l'hotel, en el seu penúltim número del seu espectacle patètic. I el que es va sentir més alliberat va ser el seu equip. Amb Mourinho a l'habitació i Pepe al calabòs, l'alineació del Madrid no podia ser tan raquítica com havia estat en les cites anteriors. I l'actitud també va ser menys crispada. La del Barça, per altres circumstàncies que tenien més a veure amb l'escassetat, estava cantada. El 4-3-3 de gala amb l'absència d'Abidal. El Madrid, amb un 4-2-3-1, amb la novetat de Kaká a la mitja punta i Higuaín com a atacant. Els blancs es van plantar dins el camp del Barça així que l'àrbitre va xiular el començament, i als blaugrana els va costar uns quants minuts sortir-ne. Els visitants van pressionar el Barça a partir de voler tenir la pilota, la gran novetat del dia. Amb el pas dels minuts, però, es va veure que potser li hauria anat més bé tenir Özil al camp en lloc de Kaká. Amb el brasiler hi havia més arribadors: Cristiano, Higuaín i Kaká mateix. Però li va faltar elaboració del joc per mantenir el seu domini més estona. Se suposa que amb Kaká el que pretenia l'equip blanc era que el partit fos més d'anada i tornada, la situació que incomoda més el Barça. Però els blaugrana es van curar en salut. Si el Madrid va empènyer al principi, no li va importar fer-se enrere. I quan recuperava la pilota, mirava de sortir en bloc, tot i que la defensa avançada dels blancs pogués convidar a llançar contraatacs buscant l'esquena dels defenses. Curiosament, en l'arrencada del partit el Barça va ser més irrecognoscible que les tres vegades que el Madrid va apilonar-se a darrere.
No estava còmode, l'equip de Guardiola, però tampoc es va descomprondre. Tampoc no va tardar més de cinc minuts a iniciar la primera circulació de pilota que tant l'identifica. La prioritat era no desordenar-se. Era anar imposant el seu ordre progressivament. Efectivament, abans del primer quart d'hora el Barça ja era el Barça amb la pilota. Les conseqüències van anar arribant. El Madrid es va haver de tirar enrere. Va deixar de flairar la pilota. Però va aguantar una estona sense que el Barça tingués ocasions. Sense Puyol i Alves que es convertissin en extrems, costava aconseguir la superioritat entre línies. Ho aconseguia Iniesta amb els seus cops de cintura i Messi amb els seus eslàloms, però sense arribar a porteria. Però de mica en mica va ser el Barça en bloc el que es va abraonar sobre el Madrid. I van arribar les ocasions. Es van succeir en l'últim quart d'hora. Però la primera part va acabar amb empat a zero.
La mitja part va anar bé al Madrid, perquè va tallar el ritme del Barça. I ho va aprofitar. L'equip blanc va sortir com s'espera d'un gran equip. Necessitava el gol i va anar-lo a buscar, i va tornar a crear inquietud. El Barça, però, va trobar una resposta diferent. Va culminar el primer contraatac que va tenir gràcies a una magistral passada d'Iniesta i una magnífica definició de Pedro. Tot el camp va tenir la sensació que la feina ja estava feta. També els jugadors. El Madrid semblava entregat i el Barça va començar a adornar-se. Ho va fer en zona de perill i va regalar un gol al Madrid, que va tenir una reacció grandiosa. Amb Adebayor al camp i, sobretot, amb Özil, es va posar a jugar i va ser profund. El Barça va reaccionar a temps i va recuperar la tensió. El Madrid va haver de recórrer a les faltes per expressar la seva impotència. Només faltava l'entrada d'Abidal per culminar la festa.
Hi va haver partit fins al final. Un magnífic partit. Però va guanyar el que va jugar a futbol els dos partits de l'eliminatòria. Ara, el Madrid s'haurà de psicoanalitzar i potser alguna cosa més. Ells s'ho sabran. El Barça continua cap a Wembley.