Del temerari atemorit

Superada la febrada de Sant Jordi –que té molt d'aquelarre i no només per caure aquest any en sàbat– i digerida, per tant, la sopa de lletres, els alcohòlics professionals, força refractaris a expedicions nocturnes per Cap d'Any o altres festivitats assenyalades, tornaran sense empentes al solitari silenci del bon whisky. I un d'alta graduació és un destil·lat local, de marca Un món insegur, de Jaume Curbet.

El títol, com el seu autor, és massa humil, per tal com ultrapassa en molt la matèria en què Curbet és reconegut expert per oferir un lúcid retrat del nostre present.

Dissortadament, és impossible en un article passar per l'alambí un llibre ja molt destil·lat. Els retrats que conté sobre el “temerari atemorit”, el “depredador energètic” i el “perdedor radical” són magnífics.

De la general riquesa de l'obra, voldria destacar-ne ara tres elements:

1) La radical distinció entre “inseguretat” i “percepció de la inseguretat”. Per què en la consciència col·lectiva està instal·lada la percepció que és més perillós viatjar en avió que en motocicleta o automòbil, si la ràtio de mortalitat per persona és, en el cas de la motocicleta, d'1 per cada 1.000, en el de l'automòbil d'1 per cada 5.900 i en el de l'avió d'1 per cada 10.000.000?

2) El mecanisme del boc expiatori. No tenim espai per a desenvolupar el que, a nivell individual, és la incapacitat que afecta tanta gent per a gestionar conscientment els seus conflictes interns. Traslladat això a l'àmbit col·lectiu, provoca, com diu Curbet, que “en una societat marcada per la competència individualista extrema qualsevol que no pugui seguir el ritme despietat de creixement econòmic (la població vulnerable) i, així mateix, en una societat paranoica, tot aquell que no s'ajusti als valors del col·lectiu (els estranys) es troba en risc de ser convertit en catalitzador forçat de les frustracions i el primitivisme del col·lectiu.... Ahir ho podien ser els espanyols a Alemanya, avui els marroquins a Espanya i demà qui sap si els senegalesos al Marroc...”.

(Per cert, en la sopa de lletres abans esmentada sembla que una escudella reeixida fou un llibre, encara no sé si pamfletari, de la inefable Pilar Rahola que al·ludeix a una futura Catalunya islàmica o altra insensata corranda per l'estil; per mandra que em faci, veig que, per imperatiu ètic, hauré de llegir-lo i donar-ne compte; és clar que sense comprar-lo, jo que els compro tots.)

3) La mercantilització de la seguretat. Ja que una cosa és la inseguretat i altra la seva percepció i ja que s'esdevé gairebé utòpic el control del mecanisme del boc expiatori en el context capitalista actual s'ha decretat barra lliure per a la mercantilització de la seguretat.

Perquè la contradicció està servida: l'aprimament de l'Estat –designi cardinal i obsessiu del neocapitalisme– també comprèn les polítiques de seguretat.

En el primer capitalisme, l'anomenat salvatge –com si el d'avui no ho fos!–, es considerava que poca cosa més que la seguretat pública havia de quedar extramurs del laisser-faire. L'Estat-policia sí que convenia; era l'únic intervencionisme ben vist. Però avui tampoc escapa a la sacralitzada privatització. I per això els ciutadans, cada cop més, esdevindran “consumidors de serveis de seguretat”. I per això diu Curbet: “En conseqüència, el màrqueting de la indústria privada de seguretat es dirigeix, cada cop més, a oferir sensació de seguretat més que seguretat efectiva a uns sectors socials atrapats neuròticament en els propis temors”.

En fi, són apunts breus sobre un llibre esplèndid del qual caldria veure'n tots els colors de la tela i no aquesta limitada pintura. Al bon addicte, ara, superat Sant Jordi, li aconsello tornar als nivells habituals d'alcohol en sang començant per aquesta lectura.