La guerra continua

S'ha vist aquesta escena en algunes ficcions colonials: un grup de blancs, assetjat per una horda primitiva, aconsegueix liquidar-ne l'emplomat cabdill; a l'instant, els ferotges guerrers aixequen el setge i se'n van tots a fer el funeral. Això és exactament el que no passarà després de la presumpta execució d'Ussama ben Laden: ni aquest movia els fils de tots els fronts oberts, ni falten generals, sergents i soldats per continuar la lluita. Tot i així, sembla que hi ha pressa per cancel·lar la mal anomenada guerra contra el terrorisme iniciada fa deu anys, amb un cop d'efecte simbòlic. No passarà pas. Ali Khamenei –actual “líder suprem” de l'Iran, successor de Khomeini– va declarar el 1989 que “la fletxa ha estat llançada i va cap al seu objectiu”, referint-se a la irrevocable condemna a mort del novel·lista Salman Rushdie per blasfem.

Ara mateix, els 57 estats membres de l'Organització de la Conferència Islàmica (OCI) malden perquè l'ONU reconegui el delicte de blasfèmia –i no veurem pas la plaça Tahrir posar-s'hi en contra–; quan ho aconsegueixin, no ens vindrà de nou perquè hem anat reculant davant les exigències de la mitja lluna sense pressa però sense pausa. La metàfora de la fletxa té un abast molt més ampli i es pot aplicar a la determinació, formulada per Ben Laden, de combatre “els jueus i els croats” allà on es trobin: ha caigut en terra fèrtil i no es veu ningú amb autoritat suficient per revocar-la. Ha acabat només una fase del conflicte, la inicial. Aviat començarem a matisar l'actual visió d'una galàxia transnacional de grups terroristes, amb creixents interrogants sobre el paper d'uns estats (i els seus organismes internacionals) que fan veure que no saben què financen ni qui amaguen.