Aixeca't i camina

L'epi­sodi evangèlic de Llàtzer bé ens l'hau­rem d'apli­car nosal­tres si no volem res­tar en estat letàrgic pels efec­tes devas­ta­dors de la crisi. A l'Estat, quasi mig milió de per­so­nes s'han ren­dit i no bus­quen feina espe­rant millors temps. Diuen que els ofe­rei­xen sous que no els estan bé o fei­nes que no els agra­den. Molts diuen que espe­ra­ran que acabi la crisi. Un milió busca feina des de fa dos anys i no en troba. I una bona colla trien el camí clàssic de pre­pa­rar-se per a opo­si­ci­ons.

Els millors temps no tor­na­ran. Només vin­dran si els bus­quem. La soci­e­tat cata­lana viu un sotrac dupli­cat per l'efecte letal de la seva dependència espa­nyola sobre la crisi euro­pea. Avui no toco aquest aspecte: l'obtenció de l'Estat català ens situ­a­ria a la lliga dels nòrdics que ocu­pen l'inici dels rànquings de pros­pe­ri­tat per habi­tant. Men­tre no ens deci­dim a fer aquesta bata­lla política col·lec­ti­va­ment, hau­rem d'empren­dre una bata­lla per­so­nal per sor­tir del forat on les cir­cumstàncies ens han por­tat. Comen­cem a mar­car horit­zons clars perquè per­so­nes i famílies sàpiguen amb què poden comp­tar i amb què no.

Les per­so­nes amb poca qua­li­fi­cació pro­fes­si­o­nal hau­ran de qua­li­fi­car-se i accep­tar tre­balls amb sala­ris bai­xos i fei­nes que per como­di­tat (hora­ris, imatge) fins ara eren ocu­pa­des bàsica­ment per tre­ba­lla­dors d'ori­gen immi­grant. Si es fle­xi­bi­lit­zes­sin les nor­ma­ti­ves que afec­ten el tre­ball domèstic, aflo­ra­rien milers de tre­balls sub­mer­gits que manté la classe mit­jana que s'ho pot per­me­tre.

Les per­so­nes amb qua­li­fi­cació mit­jana, de la indústria que ha tan­cat o de l'àmbit dels ser­veis que s'està rees­truc­tu­rant (banca, interins i subs­ti­tuts de sani­tat, ense­nya­ment o benes­tar social), podran reci­clar-se cap a noves indústries més tec­nològiques i nous ser­veis que ani­ran apa­rei­xent. Però, essent rea­lis­tes, la con­ge­lació de les plan­ti­lles públi­ques durant anys i la pri­mera gran crisi del sec­tor dels ser­veis pri­vats no fan albi­rar altra cosa que només una mino­ria –una ter­cera part de l'oferta?– cobrirà la demanda clàssica. Això ser­veix per als titu­lats supe­ri­ors amb més pos­si­bi­li­tats d'ocu­pa­bi­li­tat, que estan en fei­nes per sota de les seves capa­ci­tats, amb sala­ris bai­xos i situ­a­ci­ons precàries.

Davant d'aquest pano­rama, fins quan el coixí fami­liar pot aguan­tar? És un error espe­rar que el tem­po­ral amaini. Ha vin­gut per que­dar-se. Lla­vors on és l'única sor­tida? En l'empre­ne­do­ria. Només si molts dels qui es tro­ben atu­rats o sot­s­em­ple­ats es llan­cen a crear una empresa pròpia hom garan­tirà que ells i la colla de nous ocu­pats que cre­a­ran facin bona la dita evangèlica: “Aixeca't i camina”.

Pri­mera reco­ma­nació: l'empre­ne­do­ria té diver­sos ser­veis d'acom­pa­nya­ment en alguns ajun­ta­ments de Cata­lu­nya i cal­dria que s'enfoqués sem­pre obser­vant en quins àmbits a casa nos­tra és més fàcil excel·lir. En aquest sen­tit és bo acce­dir al con­tin­gut del pla de recerca i inno­vació 2010-2013 en el capítol de foca­lit­zació, on es dibuixa en quins camps hi ha més poten­ci­als a par­tir del que ja sabem fer a Cata­lu­nya i amb els ulls posats al món. Segona reco­ma­nació: caldrà que les famílies o grups de famílies, així com d'empre­sa­ris amb res­pon­sa­bi­li­tat social i alhora intel·ligents, suplei­xin amb for­mats d'inver­si­ons fami­li­ars o locals l'abso­lut desert de crèdit que ha dei­xat la crisi immo­biliària i bancària. Ter­cera reco­ma­nació: sem­pre que es pugui el nou negoci s'ha de pen­sar per al mer­cat exte­rior. Excepte allò que són ser­veis pre­sen­ci­als on encara hi ha ter­renys per córrer a casa nos­tra, la resta s'ha de situar al món.

Quarta reco­ma­nació: els joves i no tan joves, espe­ci­al­ment pro­fes­si­o­nals ben acos­tu­mats a les vaques gras­ses del boom immo­bi­li­ari, han d'aga­far les male­tes i anar a tre­ba­llar (no necessària­ment a viure tota la vida) a fora, així com el superàvit de lli­cen­ci­ats ine­vi­ta­ble­ment –i no hauríem de veure-ho com un drama– els porta, a molts d'ells, a moure's cap al cen­tre-nord d'Europa. Que apren­guin i podran tor­nar a casa nos­tra amb idees noves i cre­a­do­res d'ocu­pació, com van retor­nar els metal·lúrgics emi­grants a Ale­ma­nya als sei­xanta. D'altra banda, com més aviat tin­guem la inde­pendència, més aviat els podrem repa­triar. Així de cru, així de clar, així de pos­si­ble.