Perspectives i consells de l'FMI

Fa unes setmanes s'ha fet públic l'Informe econòmic mundial que publica dues vegades l'any l'FMI. Té com a objectiu fer una predicció de l'evolució de l'economia global i de les grans regions i països. També fa una anàlisi dels problemes i riscos que afecten l'economia mundial, així com de les seves possibles vies de solució. La conclusió principal de l'informe és
que la recuperació econòmica va guanyant terreny a nivell
global tot i que de manera diferent a les diferents regions del planeta. Les economies desenvolupades creixeran per terme mitjà el 2011 un 2,4%, liderades pels Estats Units (un 2,8%) i Alemanya (un 2,5%). Possiblement la previsió per al Japó hauria estat fins i tot millor
que aquestes, però els efectes del terratrèmol faran que creixi tan sols un 1,4%. Algunes economies desenvolupades, sobretot de la perifèria de la
zona euro, creixeran encara per sota de l'1%. Les economies emergents i en desenvolupament creixeran més de presa, un 6,5% en mitjana. Les economies emergents d'Àsia ho faran per sobre del 8%, la Xina un 9,6%. Amèrica Llatina creixerà un 4,7%, l'Àfrica subsahariana un 5,5% i el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica un 4,1%. No són gaire diferents de les realitzades ara fa sis mesos.

l'FMI assenyala, però, una sèrie de riscos que podrien implicar creixements menors. Algunes economies amb problemes d'endeutament extern i amb mercats immobiliaris encara no recuperats de l'esclat de
les bombolles poden crear dificultats als mercats financers. Un nou risc que cal afegir a nivell global és l'augment que s'està donant recentment en
el preu de les matèries primeres i sobre tot el petroli, agreujat per l'escenari geopolític incert en molts països d'on procedeix aquest. Un altre perill és la possibilitat que en les economies emergents el creixement massa ràpid provoqui bombolles en els mercats financers o immobiliaris que puguin causar en el futur problemes com els experimentats darrerament al primer món.

Tot això suposa una sèrie de reptes per a la política econòmica arreu del planeta. Als països desenvolupats caldrà mantenir els tipus d'interès baixos per afavorir la recuperació sempre que la inflació procedent del preu del petroli no es traslladi als salaris i iniciï una espiral d'inflació salaris-preus. Els governs han de fer ajustos fiscals per tal de mantenir
l'endeutament públic en una dinàmica sostenible. Europa ja ho està fent, el Japó pot posposar-ho fins que no es corregeixin els efectes del desastre natural, però és imprescindible que els Estats Units iniciïn aquest camí. Això implica retallar despeses o augmentar impostos, mesures que sempre tenen difícil passar el sedàs del Congrés americà. A Europa cal fer un esforç per recapitalitzar els bancs amb problemes, per tal de recuperar
la confiança dels inversors i afavorir que el flux de crèdit torni a nivells adequats per finançar l'activitat econòmica. A més, en un context de redisseny encara pendent de tot el sistema financer global per evitar la repetició d'episodis com els dels darrers anys.

Hi ha mesures necessàries també per a les economies emergents. El creixement accelerat pressiona la inflació a l'alça. L'augment de preus dels aliments, de l'energia, augmenta les demandes d'augments salarials que pressionaran la inflació a l'alça. Per lluitar contra això les economies emergents haurien d'abandonar l'estratègia de comprar actius en dòlars per mantenir les seves monedes infravalorades i fomentar les exportacions. En fer-ho injecten liquiditat
a la seva economia i pressionen la inflació a l'alça i
afavoreixen l'aparició de bombolles en els mercats financers i immobiliaris.

Lligat amb això, un altre dels gran temes pendents és l'anomenat reequilibri de la demanda a nivell global. És a dir, reduir el consum i augmentar l'estalvi i la producció en les economies desenvolupades que fins abans de la crisis importaven molts més productes dels que exportaven (com els Estats Units, el Regne Unit, Espanya o Nova Zelanda, entre altres). I reduir l'estalvi i augmentar el consum en països que exportaven molts més productes dels que importaven (com la Xina, l'Índia o Corea del Sud), la qual cosa els permetria augmentar el nivell de vida dels seus ciutadans. Aquest reequilibri de la demanda a nivell global és vital per evitar que els països que importen més (alguns desenvolupats) es vagin endeutant indefinidament respecte als que exporten més (alguns emergents) perquè aquest excés d'endeutament ha estat i pot ser en el futur font de problemes. En el passat l'excés de liquiditat que entrava als països desenvolupats va afavorir la proliferació d'actius financers cada vegada menys solvents. En el futur podrien ser els actius dels països emergents, que ara pugen ràpidament de preu, els que punxessin i generessin problemes en el sistema financer global.

Per solucionar-ho cal abandonar el sistema de tipus de canvi fix, sobretot a la Xina, que afavoreix artificialment les seves exportacions. I cal una política fiscal contractiva al món desenvolupat per evitar l'excés de consum (i poder invertir més a crear empreses productives). Són mesures que poden no resultar populars i que els governants es poden mostrar reticents a portar a terme. Uns per por que si baixen les seves exportacions pugui baixar el seu creixement i es pugui generar descontent social. Els altres perquè en fer els ajustos demanen sacrificis als seus ciutadans. Però com més es posposin aquestes mesures, més alt
serà el perill d'estar posant les bases per a una nova crisi.