L'inimitable no és canonitzable

He llegit el discurs que Benet XVI pronuncià en l'acte de beatificació del papa Wojtyla. Es tracta d'un panegíric que supera de molt els més convencionals. El botafumeiro de la catedral de Santiago hauria fet la mateixa feina i hauria resultat menys tòxic. Benet XVI sap millor que ningú que en la vida i miracles de Wojtyla no tot és llum, sinó que hi ha també moltes ombres. I algunes no són menys enlluernadores que les llums. Només cal recordar que, poc després de ser investit, el mateix Benet XVI va lamentar la molta brutícia que havia trobat en l'Església. La mateixa que ell, d'acord amb el papa Wojtyla, havia anat arxivant al seu despatx. Em refereixo als casos de pederàstia, segellats pel “secret pontifici”. Amb això sol en feia prou per mostrar-se més cautelós en els elogis. Tot el que fa referència al papa Wojtyla és sistemàticament sobredimensionat. La teràpia d'autoestima que necessita l'Església, segons es diu, és la recuperació del Concili Vaticà II. El propòsit de Joan XXIII en convocar-lo era aconseguir que l'Església fos capaç de comprendre el món, i en conseqüència capaç d'estimar-lo, i no al revés: que el món comprengui l'Església i estimi el papa per damunt de tot. D'això se'n diu papalatria, l'única heretgia que Ratzinger no ha sabut detectar mai, precisament perquè ell també la professa, i ben fervorosament, per cert. El discurs de diumenge passat n'és una bona mostra. Ara entenc la seva pressa per reincorporar a l'Església els cismàtics lefebvristes, cosa que al seu moment no vaig saber comprendre. Ara sí: la seva funció és mantenir-se en la radicalitat, per tal que Benet XVI sembli moderat. Però combreguen amb la mateixa roda de molí: tot val quan es tracta de fer de l'Església el melic del món. El poder que tots els poderosos han de reconèixer si es volen salvar. I a l'Església, pregunto, qui la salva? Qui la salva de la seva afecció al poder, que Jesús tan detestava? A l'Església, diuen els ateus, no la salva ni Déu. I amb això sol ja demostren que no són tan ateus com sembla. Els ateus som nosaltres, que necessitem ídols per mantenir la fe. Wojtyla, en vida, ja era un ídol, un superman. I ara, ja és un déu: un papa únic, irrepetible, i com a tal, inimitable. I si és inimitable, aleshores no és canonitzable, ja que l'antinòmia, en aquest cas, no pot ser més evident.