El refugi, el jardí i la memòria

El refugi antiaeri de sota el Jardí de la Infància de Girona fa xip xap quan camines. Les escales de baixada rellisquen, són fosques i tenebroses, hi ha molta humitat i el terra és ple de basses. Els més atropellats dels que s'hi van refugiar de les bombes fa setanta anys no gosen baixar-hi per no perdre-hi la vida que hi van salvar. Vaig baixar-hi fa vuit dies per veure-hi les fotos d'en Francesc Guillamet, Met, un dels grans fotògrafs del món, si més no, un dels més acreditats i copiats del planeta. Les fotos de Guillamet recreaven el camí de l'exili. Es va inspirar en tres fotos esgarrifoses i tristes de Manuel Moros, artista de l'Equador, que vivia a Cotlliure i que es va acostar a Cervera quan va saber la tragèdia.

El refugi feia una olor especial, una mena de perfum balsàmic, fruit de la combinació de les plantes i les herbes aromàtiques de les labiades que la florista Llum Benedicto va distribuir-hi tan bé. Gaires dies més, i tot aquell material vegetal hauria acabat podrit i la floridura que ocupava algun tomanyí ho hauria embolicat tot. La humitat en aquell dessota era al punt de saturació, com la boira pixanera. Ni el laminat antihumitat de les fotos les va salvar de l'ambient condensat d'aquella cova, protagonista del memorable article Refugis i jardins, de Carles Rahola, en què lamentava que un espai de jocs per a infants acabés convertit en refugi antiaeri. Vet aquí, no s'hi va baixar aquest 15 de març, en l'acte de commemoració dels 70 anys de l'afusellament de Rahola i 581 més pel franquisme. Tothom ho hauria trobat tan desastrós per a la memòria històrica, que haurien reclamat una actuació urbanística ràpida. Aixecar-ho tot, intentar salvar els tres arbres grossos, impermeabilitzar, cobrir-ho amb un bon jardí de la infància, posar-hi un ascensor i fer-hi una sala d'exposicions permanent, a tall de memorial. Fets, no excuses!