Les commocions

El 25 de març pas­sat, el par­tit soci­al­demòcrata a l'opo­sició a Por­tu­gal i lide­rat per Pedro Pas­sos-Coe­llo, va negar el vot al pla pro­grama d'esta­bi­li­tat que pre­sen­tava urgent­ment José Sòcra­tes, per les tre­men­des pres­si­ons dels mer­cats finan­cers inter­na­ci­o­nals. Aquesta nega­tiva va com­por­tar la dimissió del govern i la con­vo­catòria d'elec­ci­ons. El 6 d'abril Por­tu­gal va haver de seguir les pas­ses d'Irlanda i de Grècia, i dema­nar el res­cat a la UE. Aquesta ajuda li ha arri­bat, però l'acom­pa­nya un pla d'ajus­ta­ment molt més sever del que havia pro­po­sat el govern en el Par­la­ment i que no va tenir el recol­za­ment neces­sari, si bé ara aquest ha tin­gut el suport del govern i de l'opo­sició.

Dilluns dia 9 es com­pleix un any d'un dels dies més crítics per a Espa­nya, d'aquesta llarga crisi, després de la fallida del banc Leh­man Brot­hers que va supo­sar el tan­ca­ment total dels mer­cats. El govern espa­nyol estava con­tra les cor­des per la des­con­fiança que tenien els mer­cats inter­na­ci­o­nals per la política econòmica i el des­con­trol del dèficit a mans d'un pre­si­dent incapaç d'empren­dre unes refor­mes impres­cin­di­bles. Ell havia fet ban­dera del seu des­com­promís amb la rea­li­tat i, per tant, les mesu­res d'ajus­ta­ment supo­sa­ven una traïció de tot el seu dis­curs ideològic.

La nit del 9 al 10 de març en la reunió de minis­tres d'Eco­no­mia de la UE, el clam i les exigències eren unànimes con­tra els espa­nyols exi­gint un canvi d'acti­tud perquè la fugida cap enda­vant de Zapa­tero era suïcida. L'eco­no­mia espa­nyola estava davant del pre­ci­pici, i afec­tava tota la zona euro. Ja havia començat la crisi de con­fiança a tot el deute sobirà euro­peu. A par­tir d'ales­ho­res, els comp­tes espa­nyols que­da­ven, de facto, inter­vin­guts per la UE.

Els mer­cats inter­na­ci­o­nals, la prima de risc espa­nyola i l'Íbex mos­tra­ven el gran ner­vi­o­sisme amb unes altíssi­mes vola­ti­li­tats. José Luis Rodríguez Zapa­tero va començar a rebre tru­ca­des de la can­ce­llera ale­ma­nya, del pre­si­dent dels EUA, de la Xina, de França... amb un únic dis­curs i exigència: que actuï urgent­ment i amb fer­mesa.

I en plena com­moció, el govern espa­nyol va dis­se­nyar el pla de reducció del dèficit que supo­sava la reta­llada social més gran de la història. Cap de les ante­ri­ors cri­sis havien arri­bat tan lluny com la pro­po­sada per Zapa­tero. La per­so­na­li­tat messiànica del pre­si­dent, i la manca d'entesa amb l'opo­sició fins i tot amb temes de màxima gra­ve­tat, feia evi­dent que un pla d'estalvi tan dur faria molt difícil asso­lir els suports par­la­men­ta­ris neces­sa­ris. Zapa­tero no ha estat mai un pre­si­dent de fide­li­tats amb l'opo­sició i no ha tin­gut mai cap incon­ve­ni­ent a trair els seus pac­tes i pro­me­ses pels seus interes­sos i, per tant, no és un pre­si­dent que ins­piri molta cre­di­bi­li­tat. I si a l'altra banda hi ha una opo­sició incapaç d'assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats en els moments crítics, la difi­cul­tat d'asso­lir els vots neces­sa­ris en el par­la­ment eren remo­tes, per no dir impos­si­bles.

Però en un acte de màxima res­pon­sa­bi­li­tat i sense cap con­tra­par­tida només CiU li va donar el suport neces­sari evi­tant la tragèdia.

Un any després, és lícit pen­sar que Espa­nya no es merei­xia aquest gest dels cata­lans. El tracte poste­rior, en cap cas, és d'agraïment. I els mit­jans de comu­ni­cació d'ells into­xi­quen per­ma­nent­ment i han into­xi­cat tant la soci­e­tat espa­nyola, que aquest gest tre­men­da­ment valo­rat fora d'Espa­nya ha pas­sat des­a­per­ce­but, o el què és pit­jor: rein­ter­pre­tat; fins al punt que Mari­ano Rajoy, i tot el PP, ha acu­sat i acusa CiU que, amb aquell gest, fes pos­si­ble que encara hi hagi Zapa­tero en el govern. El seu estil és el por­tuguès, quan pit­jor, millor. Encara que després els sacri­fi­cis per la soci­e­tat siguin molt més greus.