Les eleccions municipals

En el sis­tema elec­to­ral espa­nyol els dipu­tats al Congrés s'ele­gei­xen per províncies sobre una llista tan­cada de can­di­dats que pre­senta cada par­tit, dels quals sur­ten ele­gits un nom­bre sen­si­ble­ment pro­por­ci­o­nal al nom­bre de vots que rep cada llista. La con­seqüència és evi­dent, el dipu­tat deu la seva elecció al par­tit que l'ha col·locat en un lloc sufi­ci­ent per sor­tir ele­git, més que no pas als votants. S'esta­bleix així una bar­rera entre l'elec­tor i l'ele­git que és el propi par­tit polític, d'aquí la força d'aquests i, per tant, de la dis­ci­plina par­tidària dels dipu­tats.

Als països amb llarga tra­dició democràtica, els EUA, el Regne Unit i França, la cir­cums­cripció és menor i s'ele­geix un únic dipu­tat per cir­cums­cripció. Cada par­tit pre­senta el seu can­di­dat i òbvi­a­ment el votant tria en funció del par­tit, però també del can­di­dat, és a dir, la influència del can­di­dat és gran perquè el votant sap a quina per­sona vota i no sola­ment a quin par­tit vota. La con­seqüència és evi­dent, es crea una dependència entre l'ele­git i l'elec­tor, aquell sap clara­ment a qui li deu haver estat ele­git, el qual de fet li pot dema­nar comp­tes de la seva gestió. Aquest sis­tema és també l'uti­lit­zat a Ale­ma­nya per a l'elecció de la mei­tat del Bun­des­tag, la resta és ele­gida pel vot pro­por­ci­o­nal als par­tits.

El sis­tema en què s'ele­geix un sol dipu­tat per cir­cums­cripció ten­deix a afa­vo­rir els par­tits grans, però no impe­deix l'elecció de dipu­tats de par­tits naci­o­na­lis­tes o regi­o­na­lis­tes perquè aquests tenen una àmplia presència local. És per això que el par­tit libe­ral, ter­cer par­tit anglès entre con­ser­va­dors i labo­ris­tes, ha impul­sat un referèndum al Regne Unit per modi­fi­car el sis­tema elec­to­ral cap a un vot pro­por­ci­o­nal de model i estruc­tura sem­blant a l'espa­nyol. La con­sulta a través de referèndum s'ha sal­dat amb un rotund no, que demos­tra que el poble anglès veu i jutja impor­tants els avan­tat­ges del seu actual sis­tema. Pos­si­ble­ment si a Espa­nya es fes un referèndum per modi­fi­car la Cons­ti­tució i can­viar el sis­tema elec­to­ral, la res­posta seria un clar sí perquè hi ha un divorci intens entre el que pen­sen els ciu­ta­dans i els polítics...

Els avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents dels dos sis­te­mes són clars i influ­en­cien la qua­li­tat de la democràcia. És simp­tomàtic que les democràcies con­so­li­da­des i més anti­gues tin­guin sis­te­mes equi­va­lents a llis­tes ober­tes i les més joves, a llis­tes tan­ca­des. Tot això és ben sabut i és una, pot­ser la més impor­tant, de les refor­mes regu­la­do­res que ens calen, però és difícil de dur a terme perquè qui l'ha de pro­moure són els par­tits polítics, que per­den així influència i poder i això mai és fàcil.

Les elec­ci­ons muni­ci­pals a Espa­nya, mal­grat que l'elecció és també per llis­tes tan­ca­des com suc­ce­eix al Congrés o al Par­la­ment autonòmic, és més sem­blant als sis­te­mes de països com França, el Regne Unit i els EUA perquè la cir­cums­cripció és petita, tret de les grans ciu­tats, i els elec­tors saben bé a qui ele­gei­xen amb inde­pendència del par­tit a què per­ta­nyin. Sem­bla clar després de trenta-cinc anys de democràcia que en l'àmbit local és on més bons can­di­dats hem estat capaços d'ele­gir mal­grat uns pres­su­pos­tos muni­ci­pals febles, perquè és Espa­nya un dels països euro­peus en què els fons públics muni­ci­pals són menors res­pecte del pres­su­post total de l'Estat, un 15% enfront d'un 23% de mit­jana a França, el Regne Unit i Ale­ma­nya. És, doncs, evi­dent que aquesta millora dels nos­tres muni­ci­pis hau­ria estat encara supe­rior si els seus recur­sos hagues­sin estat al nivell dels estats grans de la UE.

Hi ha sovint a les can­di­da­tu­res de les elec­ci­ons muni­ci­pals can­di­dats trans­ver­sals i inde­pen­dents de par­tits polítics i enti­tats locals amb ide­o­lo­gies dife­rents però amb objec­tius comuns, la millora de la ciu­tat. Per­so­ni­fi­quen aques­tes la volun­tat de ser­vei al muni­cipi per sobre dels interes­sos de par­tit o de part i per tant són una prova de la millora de la qua­li­tat democràtica del nos­tre sis­tema muni­ci­pal.

Hi ha hagut ciu­tats, Girona, Vitòria i San­ti­ago per exem­ple, en què el pres­tigi del cap de llista pre­sen­tat per un par­tit li ha fet acon­se­guir vots de molts ciu­ta­dans que són votants habi­tu­als d'altres par­tits però que el voten per la cre­di­bi­li­tat i la capa­ci­tat de gestió reco­ne­guda que els ofe­reix. És també una prova d'eficàcia de la democràcia, perquè aquesta va sem­pre lli­gada al reti­ment de comp­tes, és a dir, al con­trast i l'evidència del que els can­di­dats pro­me­ten i els ele­gits real­ment fan. Hi ha un para­digma en democràcia i és que les elec­ci­ons es gua­nyen en clau par­tidària però que el govern s'ha d'exer­cir en clau ciu­ta­dana, és a dir, per a tots, fins i tot els que no han votat a favor dels gover­nants. La trans­ver­sa­li­tat de llis­tes, la pro­xi­mi­tat dels can­di­dats, és també aquí un avan­tatge no petit per a un govern no par­ro­quial, foca­lit­zat i eficaç.

Les pro­pe­res elec­ci­ons seran renyi­des en alguns muni­ci­pis i sens dubte el des­gast que suposa el govern d'un par­tit durant molts anys es farà sen­tir i és lògic, això és la democràcia, però per sobre d'aquest sen­ti­ment l'elec­tor hau­ria de valo­rar la vàlua dels can­di­dats i la seva inde­pendència de cri­teri res­pecte del par­tit, qüesti­ons que gene­ral­ment estan rela­ci­o­na­des. No hi ha dubte que les natu­rals tendències i can­vis d'ori­en­tació política tenen una lec­tura espe­cial pels elec­tors en el camp muni­ci­pal per les raons de pro­xi­mi­tat apun­ta­des. De qual­se­vol manera, l'impor­tant, com sem­pre, és que gua­nyin els més capaços i més inde­pen­dents de cor­rents i tendències. Els elec­tors són sem­pre més savis, més pru­dents i més pon­de­rats que par­tits, ana­lis­tes polítics o peri­o­dis­tes, cal no per­dre-ho de vista.