Refer Catalunya ecològicament

Al moment que s'està vivint una crisi econòmica de cavall, pot semblar que dir que cal refer Catalunya ecològicament sigui un disbarat, una innocència o una utopia. Res d'això. El que és un disbarat, una innocència interessada i una utopia perillosa és fer-nos creure –com fan els governs i la banca– que superarem la crisi amb els mètodes actuals, sense replantejar de dalt a baix el model, estructura i mentalitat del “sistema” amb el qual hem funcionat fins ara.

En els gairebé tres anys d'aquesta serenata, ja es deu haver dit tot sobre els mals que ens afecten, però resulta que només sobresurten parlant de la crisi aquells que en són els més directament responsables, governs i banca i, a més, tots els sectors socials de l'anomenat capitalisme popular, engegat fa trenta anys en les èpoques de bonança especulativa, que han inflat, com a accionistes de grans companyies, els seus comptes de resultats. El capitalisme, en la seva onada neoliberal tipus Reagan-Thatcher, va deixar de ser protagonitzat per l'amo individual d'empreses familiars o grups multinacionals per passar a ser compartit per milers de participants que, comptant amb la posició de pràctic monopoli en el joc borsari, han arruïnat el joc econòmic tradicional fonamentat en la petita i mitjana empresa, que és la que dóna moviment al conjunt, amb beneficis de tot tipus per a una àmplia majoria, la que conformà la poderosa classe mitjana del país.

Tot això s'ha ensorrat: la societat del capital i de l'opulència ha deixat la societat sense diner –si més no sense diner circulant– i de l'antiga opulència ostentosa s'ha passat al difícil equilibri de la mediocritat personal i ecològica. Tot a costa dels recursos naturals, del patrimoni paisatgístic i de la salut de tots.

En aquest context, no es pot desvincular la crisi econòmica de la també brutal crisi ecològica, la irrupció de la qual és la causa de la primera. El gegantisme financer, les concentracions consumidores i l'acceleració tecnològica estan a l'origen del nostre –i del món– desastre ecològic. Com un tsunami devastador de pensament únic, també ens ha arribat –a poc a poc, però ja és aquí– aquesta sensació de no saber què fer amb la nostra realitat més immediata, embolicada amb la crisi global, de la qual formem part des que un mal dia, allà pels anys cinquanta, els jerarques del franquisme, amb el suport de tecnòcrates espanyolistes i futurs demòcrates catalans, van tenir la pensada “genial” de llançar-nos a mar obert als braços del devorador capitalisme anglosaxó.

L'alternativa no és, evidentment, el comunisme –tan centralista i sanguinari, com el seu suposat contrincant, uns i altres calcant-se les fórmules per tenir atrapada laboralment la gent i explotada igualment la terra. Quina és l'alternativa, doncs? El pensament i l'acció ecològiques han demostrat ser una bona eina per a aquest futur que la majoria desitja. Això sí: cal coratge personal i col·lectiu, perquè no hi ha comitès centrals autoritaris ni consells d'administració que, sota la màscara de la llibertat, amaguen la destrucció més desolada que s'hagi produït mai.