Badalona laboratori, de què?

Qual­se­vol cam­pa­nya elec­to­ral té uns com­po­nents dife­ren­ci­als que atre­uen espe­cial atenció, per la sig­ni­fi­cació que tenen en la glo­ba­li­tat de la con­sulta. En aques­tes muni­ci­pals i en l'àmbit del país, a molts ajun­ta­ments es dis­pu­ten bata­lles que poden deci­dir alcal­dies a favor de les opci­ons opo­si­to­res, soles o per nego­ci­ats pac­tes de govern, però en un mapa polític que pot que­dar força tras­bal­sat. El 22-M un munt de gent es juga el futur.

De les sin­gu­la­ri­tats que es donen en els diver­sos muni­ci­pis, si una població mereix espe­cial atenció i fins apunta reper­cus­si­ons en el total de l'Estat, és Bada­lona. Amb una llarga cam­pa­nya elec­to­ral, que començà l'endemà del 27 de maig del 2007, Bada­lona ha vis­cut qua­tre anys espe­rant el pro­per dia 22, quan el líder local del Par­tit Popu­lar inten­tarà la qua­dra­tura del cer­cle. Per pri­mera vegada en els trenta-dos anys d'ajun­ta­ments democràtics, un can­di­dat popu­lar és alter­na­tiva de poder a una ciu­tat gran de Cata­lu­nya: un can­di­dat sin­gu­lar, en una població sin­gu­lar i amb uns con­di­ci­o­nants sin­gu­lars. És l'opor­tu­ni­tat dels popu­lars de tren­car els límits esta­blerts al país, on el sos­tre elec­to­ral sem­blava con­so­li­dat i res feia pre­veure un canvi de tal enver­ga­dura, menys en una gran ciu­tat que for­mava part del “cin­turó roig”.

Fou abans de les elec­ci­ons del 2007 quan Bada­lona visqué uns epi­so­dis força con­flic­tius amb deter­mi­nada immi­gració roma­nesa que, per efecte crida, s'allotjà desor­de­na­da­ment en un parell de bar­ris perifèrics. El fet coin­cidí amb una moguda a l'entorn d'un ora­tori musulmà i la petició de cons­trucció d'una mes­quita. No es pot ocul­tar que els dos temes, units en el temps però llu­nyans en meto­do­lo­gia, cre­a­ren una evi­dent tensió, de difícil solució davant la inca­pa­ci­tat del govern muni­ci­pal d'ales­ho­res d'afron­tar el pro­blema. En aque­lles coor­de­na­des, Xavier García Albiol, cap de llista popu­lar, intuí la ren­di­bi­li­tat que podia donar-li atiar les bra­ses del desor­dre. L'èxit popu­lar a les elec­ci­ons del 2007 fou sor­pre­nent, aug­men­tant en vots i regi­dors i con­ver­tint-se, con­tra tot pronòstic, en alter­na­tiva de govern.

Des d'ales­ho­res, García Albiol i el Par­tit Popu­lar han con­ver­tit la immi­gració en motiu de bata­lla ciu­ta­dana, ali­men­tant una certa idea que eren els nou­vin­guts la causa de tot el desori. Tal­ment, el mis­satge tras­passà la fron­tera bada­lo­nina i algu­nes afir­ma­ci­ons del regi­dor popu­lar foren mag­ni­fi­ca­des en amplis debats als mit­jans de comu­ni­cació. Aviat Gar­cia Albiol es con­vertí en per­so­natge de referència i el Par­tit Popu­lar, a Cata­lu­nya i a l'Estat, començà a valo­rar les ren­des que podia donar a l'oasi català ali­men­tar un dis­curs d'aquesta mag­ni­tud. Els politòlegs ence­ta­ren la teo­ria del “labo­ra­tori bada­loní” i del camp de pro­ves que podia sig­ni­fi­car García Albiol en la pro­gra­mació del Par­tit Popu­lar per fer forat a una comu­ni­tat autònoma que no els era gens recep­tiva. Albiol admi­nistrà amb intel·ligència el dis­curs, que feu forat, men­tre aug­men­tava el seu reco­nei­xe­ment com a alter­na­tiva de govern, quan la crisi, la deso­cu­pació i espar­sos con­flic­tes veïnals juga­ven a favor d'un pro­grama de radi­ca­li­tat exclu­si­vista. A pocs dies de pas­sar per les urnes, les expec­ta­ti­ves de vot són més ober­tes que mai i a la ter­cera ciu­tat de Cata­lu­nya en cens elec­to­ral pot pas­sar qual­se­vol cosa.

Però, val a dir que un mis­satge xenòfob del Par­tit Popu­lar ha can­viat els sen­ti­ments d'una ciu­tat defi­nida d'esquer­res?, es pot afir­mar que els popu­lars han con­ver­tit Bada­lona en un labo­ra­tori d'un pos­si­ble dis­curs racista? Els mit­jans de comu­ni­cació, tots nosal­tres, hem donat una res­posta massa sim­ple, sense apro­fun­dir en un pro­blema de més abast. Bada­lona ens agrada, sobre­tot als que hi vivim, i fins i tot aquest lema ha estat motiu d'una cam­pa­nya. Més, no es pot ama­gar que és una ciu­tat amb pro­ble­mes de ver­te­bració i un ter­reny on s'ha desen­vo­lu­pat amb duresa una gran bata­lla entre les diver­ses famílies de l'esquerra, que s'han ali­men­tat dels seus molts defec­tes i no pas de les escas­ses vir­tuts. La llarga hege­mo­nia soci­a­lista ha tin­gut moments molt obs­curs –el PSC arribà a expul­sar un alcalde de la seva for­mació– i exis­teix un com­pro­vat can­sa­ment d'un par­tit en hores bai­xes que tam­poc no ha sabut con­tras­tar el dis­curs d'Albiol. Des del 1991, a cada nova con­sulta elec­to­ral els soci­a­lis­tes per­den vots i no tro­ben la manera de parar la sag­nia. La llarga història de des­en­certs soci­a­lis­tes dóna més ales al dis­curs de García Albiol que no pas el propi sen­ti­ment xenòfob.

Ara els soci­a­lis­tes poden lluir d'un can­di­dat que sem­bla bon ges­tor, tot apro­fi­tant amb encert els dar­rers diners d'una magra caixa. Però la ciu­tat no neces­sita gestió, el repte és tra­var la soci­e­tat bada­lo­nina, que neces­sita auto­es­tima per ver­te­brar un pro­jecte comú. Avui Bada­lona no és un labo­ra­tori; la ciu­tat és un repte: i alguns ana­lis­tes recor­den que el poderós PSUC començà la des­feta pre­ci­sa­ment en aquesta ciu­tat, tot i que ales­ho­res tenia un gran alcalde que es deia Màrius Díaz.